divendres, 23 de setembre del 2011

Onze de Setembre. Aturem les retallades social i nacionals

És la resposta que hem de donar aquest últim any de retallades i de menyspreus continuats envers la ciutadania d’aquest país. Uns menyspreus que han estat llançats des de tots els estaments contra la classe treballadora, contra els que realment estem pagant la crisi econòmica. Ens han retallat els nostres drets laborals. Retallada rere retallada, el govern de l’Estat ha entès que la forma de sortir de la crisi era fer-nos més precaris a tots, excepte a aquells que ens han portat a aquesta crisi, els grans especuladors i les grans fortunes, que cada vegada són més riques per a continuar especulant. Ens han retallat el petit estar del benestar que tenim, sanitat, serveis socials i escola, i és clar que les conseqüències de retallar en metges, ajudes socials i professors, les pagarem d’aquí a uns anys, perquè el nostre país s’encamina cap a un futur amb més desigualtats socials. Però, també ens volen retallar els nostres anhels de seguir avançant com a poble lliure. Fa un any ens van retallar l’Estatut referendat pel poble de Catalunya, han aprovat un canvi constitucional sense el consens de la ciutadania, sense un veritable debat polític ni social de cap classe, i sense que el canvi sigui ratificat pels ciutadans. Una reforma que retalla la capacitat de decisió dels futurs governs del nostre país en l’àmbit econòmic i que es farà servir per incentivar encara més les retallades socials en moments de crisi com els que ara vivim. Perquè aquest canvi constitucional no ha servit per marcar un mínim de despesa social, perquè no ha servit per posar un límit al dèficit fiscal que existeix a l’Estat espanyol i que perjudica greument els ciutadans catalans, el canvi a la Constitució és un altre cop de gràcia al nostre autogovern. Però, l’ultima agressió per part del sistema judicial és la interlocutòria del TSJC sobre la immersió lingüística. Ens retallen drets, no tenen en compte que vam votar i aprovar el nou Estatut, i ara volen trencar la nostra cohesió social, intentant eliminar la immersió lingüística, una de les peces clau per impulsar la construcció del nostre país com és actualment, amb gent de diferents procedències que forma part d’un sol poble, el poble català. Aquest Onze de Setembre ens ha de servir per reivindicar i defensar la nostra cohesió com a poble davant d’aquells que la volen trencar. Per plantar cara i no acatar les decisions d’uns jutges que volen estar per sobre de la sobirania popular. És l’hora de recordar que el nostre país no avançarà socialment si no ho fa nacionalment.

divendres, 17 de juny del 2011

La demagògia sobre els treballadors públics i el finançament



Els nous alcaldes escollits el passat cap de setmana hauran de seguir afrontant els reptes que ens marca l’actual situació de crisi econòmica i social. Sembla, però, que la recepta de moda és culpabilitzar els treballadors públics dels problemes de finançament dels ajuntaments. I, malauradament, quan parlem de personal, el més fàcil és acomiadar, en tenim un clar exemple en els més de cinc milions d’aturats. Les administracions, i especialment els ajuntaments, són les dipositàries de la garantia d’igualtat de tracte de tots els ciutadans i els treballadors públics, els garants que aquesta igualtat sigui real. És per això que no es pot parlar de retallades en l’àmbit dels treballadors municipals d’una forma frívola i sense analitzar-ne les conseqüències que pot comportar. Primer de tot, hauríem de recordar que totes les administracions han reduït el sou dels seus treballadors un 5%. Una de les opcions de què es parla més ara és la de presentar un ERO; les administracions tenen disminució de beneficis o pèrdues? Gran part del finançament de les administracions locals prové dels impostos, subvencions o transferències d’altres administracions, per tant, els ajuntaments que tinguin pèrdues només han de quadrar els seus ingressos via augment de taxes o demanar a les administracions deutores que paguin i, si no, denunciar l’impagament. Abans, però, d’aplicar un ERO, la majoria d’ajuntaments haurien de complir l’EBEP (Estatut Bàsic de l’Empleat Públic), que no s’està complint pel que fa a l’oferta pública d’ocupació en gairebé cap administració, entre moltes d’altres irregularitats, per exemple en el personal laboral. Abans de fer neteja, primer cal endreçar, i potser tindríem moltes sorpreses. Es parla també de l’externalització dels serveis públics -la majoria dels quals eren rendibles per les empreses privades. Ens podem imaginar l’externalització de la seguretat? Hi ha serveis que és impossible d’externalitzar, només els poden executar funcionaris públics. L’externalització sovint representa l’empitjorament dels serveis i la rebaixa de les condicions laborals. Afrontem el repte de millorar l’Administració, però no vulguem obrir debats falsos, abans d’acomiadar un treballador -i, per tant, reduir serveis-, retallem d’altres aspectes més superflus que, si s’expliquen d’una forma tranquil·la, la ciutadania els entendrà.
No creem debats que no són reals, les administracions públiques han de gestionar amb rigor i serietat, però totes les regles de les empreses no serveixen en aquest cas. I, sobretot, no criminalitzem els treballadors que vetllen per la nostra salut, formació o seguretat, entre d’altres. Obrim un debat, però expliquem tota la veritat, i no només la part que interessa a uns quants.

dijous, 17 de març del 2011

Els governs tenen política industrial ?

És la pegunta que ens fem últimament molta gent de la nostra comarca, vivim estorats a la marxa o tancament de moltes industries del nostre país sense cap mena d'acció per part del govern i amb la sensació que fins i tot es col·labora amb les empreses, perquè acabin marxant. Els motius que donen les multinacionals per tancar les plantes que tenen al nostre país poden ser molts, i quant ens referim a plantes i no empreses ho diem conscientment, ja que les decisions sobre el futur i viabilitat no es prenen aquí. Però aquest no és el principal problema, el principal problema és la històrica manca de polítiques industrials del nostres país i de l'estat espanyol, i el sector de la moto és un clar exemple, les deslocalitzacions no s'estan produint a plantes amb sous més baixos sinó a països en els quals les condicions laborals i els sous són més alts que al nostre país, en tenim un clar exemple en el cas de Yamaha a França i Derbi a Itàlia. El cas de Derbi és un clar exemple de falta de suport a industries capdavanteres del nostre país per part del govern i la suma de molts anys de inacció, ja sigui en la compra per part de multinacionals de marques emblemàtiques, com podria ser Newpol o la mateixa Derbi clar exemple d'empreses conegudes a nivell comarcal i en les quals no es varen posar cap mena de condició per a mantenir els llocs de treball quant varen ser comprades per multinacionals que nomes es volien beneficiar de la marca. Derbi no te cap problema, és una bona marca coneguda mundialment amb un personal qualificat i competitiva en tots els aspectes, el veritable problema de Derbi és el mal funcionament de Piaggio i la crisi de vendes que esta patint Aprilia, això ha comportat que el grup Itàlia Piaggio porti la producció cap a Itàlia per donar feina als treballadors de les plantes Italianes. Però la deslocalització de la industria Catalana també les esta vivint cap a d'altres regions de l'estat espanyol es el cas de FICOSA.
Ens trobem davant de un govern que sembla que aplica en els seus primer dies la màxima de un liberalisme econòmic absurd, no es pot fer res quant l'empresa ha decidit marxar. L'exemple més clar el varen tenir els companys del Comitè d'empresa de Derbi amb el director general de relacions laborals el qual no vol parla del tancament de Derbi fins que l'empresa no presenti l'expedient de regulació tot i que l'empresa ha anunciat la intenció de tancar. Com que no es pot fer res? Contestar que la Generalitat esta realitzant un mapa de riscos i oportunitats per la industria és una resposta que ratlla l'absurditat. El Govern sap el que representa Derbi per al nostre país, l'anterior va deixar marxar la I+D sense cap mena d'acció i aquest deixarà marxar una marca referent mundial del nostre país sense fer res. Segurament continuarem veient motos Derbi per el nostre país però estaran fetes a Itàlia. Les bales vermelles ja no seran Vallesanes, seran Italianes. Esperem que sigui la ultima, empresa i que actuïn. Ens juguem un país industrial o un país de sol i platja.

dimarts, 11 de gener del 2011

TORNEM A PLANTAR CARA A LES RETALLADES

Malauradament, sembla que el Govern de l’Estat no ha volgut entendre el missatge dels milions de treballadors que el 29 de setembre, i diguin el que diguin, vam fer una de les aturades més importants des de la restauració de la democràcia. Un missatge clar i contundent: la gent del carrer, el ciutadà normal i corrent està fart de pagar els plats trencats de la crisi econòmica, de pagar amb el seu lloc de treball, amb la seva baixada de sou, amb la retallada de la seva pensió, en definitiva, amb la retallada del poc estat del benestar de què gaudeix. Sembla, però, que el missatge que sí que ha volgut entendre el Govern espanyol és els dels 37 empresaris amb els quals es va reunir fa unes setmanes. Per cert, la majoria dels quals són, en part, els grans culpables de la crisi que estem vivim. Em pregunto què van pensar molt petits i mitjans empresaris del nostre país quan van veure que el govern es reunia amb els culpables del tancament de crèdit a les empreses, del mal servei elèctric que tenim al nostre país o del servei nefast de telefonia. I és clar, és més fàcil fer cas a aquests grans empresaris que al ciutadà que és a l’atur i que es quedarà sense la seva prestació en pocs mesos.
Segons el Govern, és l’hora de continuar amb les retallades (reformes) que necessita l’Estat espanyol, retallades de drets socials (reformes) que segurament seran tan útils com la reforma laboral que ha servit per augmentar la contractació temporal, i perquè es facin acomiadaments més barats de treballadors fixos. Per el govern central la primera reforma urgent és la reforma de les pensions per cert trencant el consens historic del pacte de Toledo. S’ha de tenir en compte que el sistema de la Seguretat Social ha obtingut els deu primers mesos del 2010 un superàvit pressupostari de 10.077,16 milions d’euros, que suposa al voltant del 0,96% del PIB del país, tot i que per a alguns està en crisi. No hi ha ningú, però, que parli del capital que han perdut gran part dels fons de pensions privats durant aquests anys de crisi. L’altra gran reforma que vol fer el Govern de l’Estat és la reforma de la negociació col·lectiva. Es vol trencar la ultra activitat dels convenis, que vol dir negociar gran part de les condicions laborals cada vegada des de zero, en cap cas es vol parlar de com millorar els convenis i adaptar-los a les necessitats reals de les empreses o territoris –en canvi el que sí que es vol fer es recentralitzar la negociació col·lectiva.
En canvi, el Govern es nega a parlar de les reformes que realment necessita el nostre país, la reforma de la formació, que faria molt més fàcil i profund el canvi en el model productiu, que hem de tirar endavant per tornar a créixer no com una economia especulativa sinó productiva, l’increment de la inversió en R+D i no el procés invers, la reforma fiscal perquè paguin més els que més tenen, entre molts d’altres aspectes, com per exemple impulsar una veritable construcció europea quan sembla que ja ningú no creu en el model d’estat del benestar que representa Europa.
Ha arribat l’hora que tornem a escalfar motors, sense mourens de la taula de negociació, pero el que tenim clar es que no admetrem cap imposicio que recordin que han de governar per la majoria i no per uns quants especuladors. Hem de tornar a plantar cara, i plantarem cara tots junts per lluitar contra la injustícia social.