Òscar Riu i García

Onze de Setembre. Aturem les retallades social i nacionals

2011-09-23T13:31:00.002+02:00

És la resposta que hem de donar aquest últim any de retallades i de menyspreus continuats envers la ciutadania d’aquest país. Uns menyspreus que han estat llançats des de tots els estaments contra la classe treballadora, contra els que realment estem pagant la crisi econòmica. Ens han retallat els nostres drets laborals. Retallada rere retallada, el govern de l’Estat ha entès que la forma de sortir de la crisi era fer-nos més precaris a tots, excepte a aquells que ens han portat a aquesta crisi, els grans especuladors i les grans fortunes, que cada vegada són més riques per a continuar especulant. Ens han retallat el petit estar del benestar que tenim, sanitat, serveis socials i escola, i és clar que les conseqüències de retallar en metges, ajudes socials i professors, les pagarem d’aquí a uns anys, perquè el nostre país s’encamina cap a un futur amb més desigualtats socials. Però, també ens volen retallar els nostres anhels de seguir avançant com a poble lliure. Fa un any ens van retallar l’Estatut referendat pel poble de Catalunya, han aprovat un canvi constitucional sense el consens de la ciutadania, sense un veritable debat polític ni social de cap classe, i sense que el canvi sigui ratificat pels ciutadans. Una reforma que retalla la capacitat de decisió dels futurs governs del nostre país en l’àmbit econòmic i que es farà servir per incentivar encara més les retallades socials en moments de crisi com els que ara vivim. Perquè aquest canvi constitucional no ha servit per marcar un mínim de despesa social, perquè no ha servit per posar un límit al dèficit fiscal que existeix a l’Estat espanyol i que perjudica greument els ciutadans catalans, el canvi a la Constitució és un altre cop de gràcia al nostre autogovern. Però, l’ultima agressió per part del sistema judicial és la interlocutòria del TSJC sobre la immersió lingüística. Ens retallen drets, no tenen en compte que vam votar i aprovar el nou Estatut, i ara volen trencar la nostra cohesió social, intentant eliminar la immersió lingüística, una de les peces clau per impulsar la construcció del nostre país com és actualment, amb gent de diferents procedències que forma part d’un sol poble, el poble català. Aquest Onze de Setembre ens ha de servir per reivindicar i defensar la nostra cohesió com a poble davant d’aquells que la volen trencar. Per plantar cara i no acatar les decisions d’uns jutges que volen estar per sobre de la sobirania popular. És l’hora de recordar que el nostre país no avançarà socialment si no ho fa nacionalment.

La demagògia sobre els treballadors públics i el finançament

2011-06-17T10:05:00.001+02:00

Els nous alcaldes escollits el passat cap de setmana hauran de seguir afrontant els reptes que ens marca l’actual situació de crisi econòmica i social. Sembla, però, que la recepta de moda és culpabilitzar els treballadors públics dels problemes de finançament dels ajuntaments. I, malauradament, quan parlem de personal, el més fàcil és acomiadar, en tenim un clar exemple en els més de cinc milions d’aturats. Les administracions, i especialment els ajuntaments, són les dipositàries de la garantia d’igualtat de tracte de tots els ciutadans i els treballadors públics, els garants que aquesta igualtat sigui real. És per això que no es pot parlar de retallades en l’àmbit dels treballadors municipals d’una forma frívola i sense analitzar-ne les conseqüències que pot comportar. Primer de tot, hauríem de recordar que totes les administracions han reduït el sou dels seus treballadors un 5%. Una de les opcions de què es parla més ara és la de presentar un ERO; les administracions tenen disminució de beneficis o pèrdues? Gran part del finançament de les administracions locals prové dels impostos, subvencions o transferències d’altres administracions, per tant, els ajuntaments que tinguin pèrdues només han de quadrar els seus ingressos via augment de taxes o demanar a les administracions deutores que paguin i, si no, denunciar l’impagament. Abans, però, d’aplicar un ERO, la majoria d’ajuntaments haurien de complir l’EBEP (Estatut Bàsic de l’Empleat Públic), que no s’està complint pel que fa a l’oferta pública d’ocupació en gairebé cap administració, entre moltes d’altres irregularitats, per exemple en el personal laboral. Abans de fer neteja, primer cal endreçar, i potser tindríem moltes sorpreses. Es parla també de l’externalització dels serveis públics -la majoria dels quals eren rendibles per les empreses privades. Ens podem imaginar l’externalització de la seguretat? Hi ha serveis que és impossible d’externalitzar, només els poden executar funcionaris públics. L’externalització sovint representa l’empitjorament dels serveis i la rebaixa de les condicions laborals. Afrontem el repte de millorar l’Administració, però no vulguem obrir debats falsos, abans d’acomiadar un treballador -i, per tant, reduir serveis-, retallem d’altres aspectes més superflus que, si s’expliquen d’una forma tranquil·la, la ciutadania els entendrà.
No creem debats que no són reals, les administracions públiques han de gestionar amb rigor i serietat, però totes les regles de les empreses no serveixen en aquest cas. I, sobretot, no criminalitzem els treballadors que vetllen per la nostra salut, formació o seguretat, entre d’altres. Obrim un debat, però expliquem tota la veritat, i no només la part que interessa a uns quants.

Els governs tenen política industrial ?

2011-03-17T16:07:00.000+01:00

És la pegunta que ens fem últimament molta gent de la nostra comarca, vivim estorats a la marxa o tancament de moltes industries del nostre país sense cap mena d'acció per part del govern i amb la sensació que fins i tot es col·labora amb les empreses, perquè acabin marxant. Els motius que donen les multinacionals per tancar les plantes que tenen al nostre país poden ser molts, i quant ens referim a plantes i no empreses ho diem conscientment, ja que les decisions sobre el futur i viabilitat no es prenen aquí. Però aquest no és el principal problema, el principal problema és la històrica manca de polítiques industrials del nostres país i de l'estat espanyol, i el sector de la moto és un clar exemple, les deslocalitzacions no s'estan produint a plantes amb sous més baixos sinó a països en els quals les condicions laborals i els sous són més alts que al nostre país, en tenim un clar exemple en el cas de Yamaha a França i Derbi a Itàlia. El cas de Derbi és un clar exemple de falta de suport a industries capdavanteres del nostre país per part del govern i la suma de molts anys de inacció, ja sigui en la compra per part de multinacionals de marques emblemàtiques, com podria ser Newpol o la mateixa Derbi clar exemple d'empreses conegudes a nivell comarcal i en les quals no es varen posar cap mena de condició per a mantenir els llocs de treball quant varen ser comprades per multinacionals que nomes es volien beneficiar de la marca. Derbi no te cap problema, és una bona marca coneguda mundialment amb un personal qualificat i competitiva en tots els aspectes, el veritable problema de Derbi és el mal funcionament de Piaggio i la crisi de vendes que esta patint Aprilia, això ha comportat que el grup Itàlia Piaggio porti la producció cap a Itàlia per donar feina als treballadors de les plantes Italianes. Però la deslocalització de la industria Catalana també les esta vivint cap a d'altres regions de l'estat espanyol es el cas de FICOSA.
Ens trobem davant de un govern que sembla que aplica en els seus primer dies la màxima de un liberalisme econòmic absurd, no es pot fer res quant l'empresa ha decidit marxar. L'exemple més clar el varen tenir els companys del Comitè d'empresa de Derbi amb el director general de relacions laborals el qual no vol parla del tancament de Derbi fins que l'empresa no presenti l'expedient de regulació tot i que l'empresa ha anunciat la intenció de tancar. Com que no es pot fer res? Contestar que la Generalitat esta realitzant un mapa de riscos i oportunitats per la industria és una resposta que ratlla l'absurditat. El Govern sap el que representa Derbi per al nostre país, l'anterior va deixar marxar la I+D sense cap mena d'acció i aquest deixarà marxar una marca referent mundial del nostre país sense fer res. Segurament continuarem veient motos Derbi per el nostre país però estaran fetes a Itàlia. Les bales vermelles ja no seran Vallesanes, seran Italianes. Esperem que sigui la ultima, empresa i que actuïn. Ens juguem un país industrial o un país de sol i platja.

TORNEM A PLANTAR CARA A LES RETALLADES

2011-01-11T18:06:00.001+01:00

Malauradament, sembla que el Govern de l’Estat no ha volgut entendre el missatge dels milions de treballadors que el 29 de setembre, i diguin el que diguin, vam fer una de les aturades més importants des de la restauració de la democràcia. Un missatge clar i contundent: la gent del carrer, el ciutadà normal i corrent està fart de pagar els plats trencats de la crisi econòmica, de pagar amb el seu lloc de treball, amb la seva baixada de sou, amb la retallada de la seva pensió, en definitiva, amb la retallada del poc estat del benestar de què gaudeix. Sembla, però, que el missatge que sí que ha volgut entendre el Govern espanyol és els dels 37 empresaris amb els quals es va reunir fa unes setmanes. Per cert, la majoria dels quals són, en part, els grans culpables de la crisi que estem vivim. Em pregunto què van pensar molt petits i mitjans empresaris del nostre país quan van veure que el govern es reunia amb els culpables del tancament de crèdit a les empreses, del mal servei elèctric que tenim al nostre país o del servei nefast de telefonia. I és clar, és més fàcil fer cas a aquests grans empresaris que al ciutadà que és a l’atur i que es quedarà sense la seva prestació en pocs mesos.
Segons el Govern, és l’hora de continuar amb les retallades (reformes) que necessita l’Estat espanyol, retallades de drets socials (reformes) que segurament seran tan útils com la reforma laboral que ha servit per augmentar la contractació temporal, i perquè es facin acomiadaments més barats de treballadors fixos. Per el govern central la primera reforma urgent és la reforma de les pensions per cert trencant el consens historic del pacte de Toledo. S’ha de tenir en compte que el sistema de la Seguretat Social ha obtingut els deu primers mesos del 2010 un superàvit pressupostari de 10.077,16 milions d’euros, que suposa al voltant del 0,96% del PIB del país, tot i que per a alguns està en crisi. No hi ha ningú, però, que parli del capital que han perdut gran part dels fons de pensions privats durant aquests anys de crisi. L’altra gran reforma que vol fer el Govern de l’Estat és la reforma de la negociació col·lectiva. Es vol trencar la ultra activitat dels convenis, que vol dir negociar gran part de les condicions laborals cada vegada des de zero, en cap cas es vol parlar de com millorar els convenis i adaptar-los a les necessitats reals de les empreses o territoris –en canvi el que sí que es vol fer es recentralitzar la negociació col·lectiva.
En canvi, el Govern es nega a parlar de les reformes que realment necessita el nostre país, la reforma de la formació, que faria molt més fàcil i profund el canvi en el model productiu, que hem de tirar endavant per tornar a créixer no com una economia especulativa sinó productiva, l’increment de la inversió en R+D i no el procés invers, la reforma fiscal perquè paguin més els que més tenen, entre molts d’altres aspectes, com per exemple impulsar una veritable construcció europea quan sembla que ja ningú no creu en el model d’estat del benestar que representa Europa.
Ha arribat l’hora que tornem a escalfar motors, sense mourens de la taula de negociació, pero el que tenim clar es que no admetrem cap imposicio que recordin que han de governar per la majoria i no per uns quants especuladors. Hem de tornar a plantar cara, i plantarem cara tots junts per lluitar contra la injustícia social.

Plantem cara a la reforma laboral

2010-06-18T11:58:00.000+02:00

Avui el Govern de l’Estat aprovarà una reforma laboral que només servirà per augmentar la precarietat laboral al nostre país. Aquesta frase possiblement sona molt contundent, però malauradament és així. Una reforma que obre les portes al contracte únic amb l’abaratiment de l’acomiadament que es produeix amb la generalització del contracte de 33 dies d’indemnització per acomiadament improcedent i de 20 dies pel procedent, i d’aquest s’han de descomptar els 8 dies que pagarà Fogasa i no l’empresari. Una reforma que no servirà per a millorar la contractació dels joves, ja que per exemple el contracte de formació es podria utilitzar durant cinc anys i, en lloc dels quatre actuals i per tant, allargar els sous baixos i la precarietat en aquest col·lectiu. S’obre la porta a les empreses privades en l’àmbit de la mediació laboral i, per tant, els serveis públics d’ocupació només quedaran com a simples registres en un futur no molt llunyà, es fa un atac directe a la negociació col·lectiva i es permet que les empreses es puguin despenjar dels convenis d’una forma més ràpida en l’àmbit de la flexibilitat horària i dels salaris, amb la inseguretat que això provocarà en molts treballadors i que també perjudicarà en un futur no molt llunya a les empreses series. És una reforma que ens allunya d’Europa i ens apropa a països que no tenen res a veure amb el nostre model de societat, no és una reforma per sortir de la crisi, és una reforma que servirà perquè les relacions laborals de futur siguin molt més precàries i els empresaris puguin acomiadar d’una forma ràpida. En definitiva, és una reforma en gran mesura dictada per la patronal. No és una reforma d’un govern proper a la classe treballadora. Una reforma que segurament enduriran en el tràmit parlamentari CiU i PP, i en la qual sincerament esperem que cap partit de l’esquerra s’hi sumi. És per això que tots ens hem de mobilitzar per defensar el nostre model de cohesió social, perquè gran part de la classe política del nostre país s’ha posat del costat dels poderosos i ha oblidat a qui representa. Una resposta en forma de vaga general el proper 29 de setembre que coincidirà amb mobilitzacions a tot Europa, perquè tots els europeus ens hem de mobilitzar per a defensar el model europeu de cohesió i solidaritat entre els països i els ciutadans. No volem pagar la crisi econòmica, que la paguin els que l’han provocat. Es l’hora de plantar cara a la crisi.

No son les pensions; es la crisi (presidente)

2010-02-10T16:26:00.001+01:00

Diuen que la millor forma de treure el focus d’atenció sobre una veritable problemàtica és llançar una notícia bomba. Sembla que això és el que ha volgut fer el Govern central amb la proposta d’allargar l’edat de jubilació fins als 67 anys i la subsistència del nostre sistema de pensions. Enlloc es parla de la veritable problemàtica que té l’Estat espanyol, la incapacitat absoluta per a crear ocupació i frenar l’increment de l’atur.
Algú pot pensar que el veritable problema de l’actual sistema de pensions és l’edat de jubilació, la nostra edat de jubilació és de 63 anys i 10 mesos de mitjana i està per sobre de la que tenen la majoria de països que ens envolten. Una altra dada que crec que pot ser interessant és que la despesa en pensions al nostre país està 3 punts per sota de la mitjana europea. Abans de llançar aquest debat d’allargar l’edat de jubilació d’una forma generalitzada, podríem analitzar algunes mesures que el Govern podria prendre. Per exemple, evitar l’expulsió del mercat de treball de les persones més grans de 50 anys -la taxa d’ocupació d’aquest col·lectiu de treballadors està 30 punts per sota que la de la resta de la població. Se’ns diu que un dels problemes també és la incorporació tardana dels joves al mercat de treball, doncs podríem establir mesures perquè aquesta incorporació sigui abans, algú creu que als joves els agrada incorporar-se tard i precàriament al mercat laboral? Una altra mesura seria incrementar el percentatge de dones que treballen al nostre país, que encara està per sota de la mitjana de la Unió Europea, això augmentaria els ingressos de la Seguretat Social. Una altra mesura que sembla que el Govern central no té cap ganes de complir és que la Seguretat Social no pagui factures que no li pertoquen, com poden ser les bonificacions i reduccions de cotitzacions de la Seguretat Social als empresaris i els complements de mínims de les pensions -factura que l’any 2009 va representar 10.000 milions d’euros. Que no ens enganyin! És veritat que el nostre sistema públic de pensions té grans reptes, l’actual augment de l’atur i l’envelliment de la població, però la UGT no apostarà mai ni per allargar l’edat de jubilació, ni per la mercantilització del sistema, sinó per l’augment dels ingressos que pot venir per unes aportacions més grans de l’Estat, incrementar el topall màxim de cotitzacions, augmentar la productivitat del nostre país i perseguir d’una forma més dura el frau que se segueix produint a la Seguretat Social. Si us plau, no ens distreguin, parlem de les veritables causes de la crisi actual i quines solucions a llarg termini podem impulsar, i qui són els veritables culpables d’aquesta situació.

Diàleg social, sí! per construir una societat més justa

2009-11-05T15:36:00.003+01:00

El diàleg social és la base de molts dels avenços que ha tingut la nostra societat en els últims trenta anys, empresaris i sindicats asseguts en una taula per parlar de les condicions laborals dels milions de treballadors i del futur de la indústria, entre molts d’altres aspectes. Sembla, però, que les patronals del nostre país s’han oblidat de tots els passos endavant que ha comportat aquest diàleg.
Sembla que els empresaris d’aquest país s’hagin oblidat de qui a provocat veritablement aquesta crisi econòmica. Algú creu que l’han provocat els treballadors que cobren mil euros o els petits autònoms? o l’han provocat els directius que guanyen deu milions d’euros i que els últims anys no han invertit els beneficis a les empreses sinó que els han utilitzat per especular i no per a créixer d’una forma ordenada invertint-los en innovació i en formació -peces clau del futur industrial del nostre país?
Perquè volem ser realment un país que competeixi amb les potències mundials o un país que competeixi amb salaris baixos i personal poc qualificat? Perquè hi ha una cosa que l’hem de tenir clara: ja mai més podrem tornar a competir amb productes de poc valor afegit, perquè malauradament sempre es trobarà qualsevol lloc del món en el qual es pugui produir més barat. La problemàtica real és que no tenim l’empresa actualitzada, i segurament tots hi tenim part de responsabilitat, perquè les empreses no s’actualitzen amb un acomiadament més barat, amb uns sous més baixos, o rebaixant les cotitzacions a la Seguretat Social, una peça clau del nostre estat del benestar. Les empreses s’actualitzen invertint la major part dels beneficis obtinguts els anys de bonança en investigació, en modernització d’equipaments i en la formació dels treballadors. Des de la UGT volem parlar dels veritables problemes que té el nostre sistema productiu per avançar i per construir una societat més justa i cohesionada, que és un dels reptes més importants que tenim actualment amb la crisi actual, que pot passar d’econòmica a social.
Ha arribat l’hora també de parlar dels grans reptes que tenim com a comarca, ha arribat l’hora que els sindicats, les patronals i les administracions comarcal i local seiem i afrontem aquests reptes d’una forma decidida i amb una mirada de futur. La nostra comarca està ben situada per afrontar els reptes d’una forma decidida, volem seguir essent una comarca industrial. Estem ben situats, tot i que patim la crisi econòmica com tothom, ens hem de posicionar a Catalunya com el que som, una comarca capdavantera. Els empresaris i les institucions ens trobareu per parlar de com aprofitem les infraestructures que ja tenim i les que necessitem per a créixer, com aprofitem encara més el Circuit de Catalunya per a fer créixer la indústria del motor o el turisme al Vallès Oriental, o de com fem créixer la indústria agroalimentària de qualitat -una indústria que hem de lligar a les explotacions agrícoles que tenim a la nostra comarca d’una forma més propera-, o del gran creixement que pot seguir tenint la indústria química farmacèutica aprofitant el reconeixement que està obtenint Barcelona com a capital biomèdica del sud d’Europa. Tots aquests sectors poden continuar creixent amb una ocupació d’alt valor afegit. Hem de créixer també amb el sector serveis, amb el comerç i el turisme; però, garantint sempre una ocupació de qualitat. Necessitem una formació lligada als sectors productius de la comarca, i malauradament això encara no passa ni aquí ni a la resta de Catalunya
Però, per créixer necessitem més inversió, una inversió que un cop aconseguit l’acord de finançament volem que sigui per a millorar el nivell de vida dels ciutadans i per a fer-nos avançar. Hem d’obrir una nova època pel que fa al diàleg social comarcal.
A la gent de la UGT de Catalunya ens trobareu per construir una comarca capdavantera a nivell català i europeu.

UNA FISCALITAT JUSTA PER A TOTHOM

2009-11-05T15:24:00.001+01:00

Els últims dies al nostre país vivim un debat sobre els impostos, en el qual crec que les organitzacions sindicals hi tenim molt a dir. Per la UGT de Catalunya les reformes fiscals no han de ser conjunturals, és hora que el nostre sistema fiscal camini cap a la suficiència, generi els recursos necessaris per fer front a l’estat del benestar que necessita la nostra societat, i sigui redistributiu i progressiu: que pagui més, qui més té. Es parla molt del dèficit que està provocant la disminució de recursos recaptats per l’Administració i l’augment de les despeses que ha causat la crisi, però també és veritat que el govern de l’Estat espanyol encara té marge per endeutar-se, segons els criteris d’estabilitat pressupostària de la UE, l’endeutament públic no pot superar el 60% del PIB i l’Estat espanyol actualment se situa en el 39% del PIB; de fet, la mitjana dels principals països de la UE és del 69%. Una altra dada que segurament trencarà molts dels tòpics és conèixer realment quina és la pressió fiscal que tenim, que se situa al voltant del 32% del PIB, quan per exemple a Dinamarca o Suècia és del 48%, és clar, però, que l’estat del benestar que tenen aquests països no té res a veure amb el nostre. Es fan necessàries mesures reals contra el frau fiscal, que es calcula al voltant dels 70.000 milions d’euros; augmentar la progressivitat de l’IRPF, integrar de nou les rendes del capital i incrementar la tarifa de les rendes més altes; recuperar l’impost de patrimoni o una figura similar que gravi la riquesa i les grans fortunes; evitar la carrera fiscal a la baixa en l’impost de successions i donacions entre les comunitats autònomes, establint un mínim comú per a totes, no incrementar l’IVA general, perquè és absolutament injust, i introduir més progressivitat a l’impost amb un nou IVA per articles de luxe i ampliar la llista de productes bàsics que tributen al 4%, com per exemple els bolquers; posada en marxa d’una fiscalitat verda com ja passa a d’altres països; reforma de la Sicav (societat de capital variable) que moltes vegades s’utilitza de forma fraudulenta per les grans fortunes i grans empreses familiars; treballar cap a una harmonització fiscal a la UE per lluitar contra l’evasió de capitals; i pel que fa al govern de la Generalitat de Catalunya, recordar que el nou model de finançament amplia les competències de gestió, per tant el govern té molt més marge. Una reforma fiscal, sí, però que sigui justa amb la gent més desafavorida.

Propostes crisi

2009-04-12T20:39:00.001+02:00

En l'ultim article del Bloc volia deixar qui creia que no teniem que pagar la crisi. Però, sincerament alhora, crec que tots tenim l’obligació de pensar com en podem sortir. Per començar, és bàsic que es torni a reprendre el diàleg social per part del Govern central. Que la patronal deixi estar les seves posicions de màxims pel que fa a la rebaixa substancial dels drets dels treballadors. Aconseguir un bon acord de finançament. El motor de l’Estat espanyol que ha estat Catalunya durant molt anys ja està esgotat, per afrontar els reptes de futur necessitem un finançament just, que l’Estat compleixi allò que s’ha pactat, com a mínim a l’Estatut. Mesures per ajudar els milers de ciutadans que són a l’atur, ja siguin de tipus formatiu o d’inserció laboral; aquestes mesures, però, han d’anar acompanyades d’un augment substancial del pressupost del servei públic d’ocupació. Però, no ens podem oblidar dels milers de treballadors que en pocs mesos perdran les prestacions i, en conseqüència, gran part dels seus ingressos, per tant, cal posar en marxa mesures per garantir uns ingressos mínims dignes per a totes aquestes persones. Si realment volem afrontar el repte de la crisi i aprendre dels nostres errors, hem d’incrementar la inversió en formació dels nostres joves, en tots els nivells. Posar en marxa un veritable pla de rescat i de modernització de la indústria al nostre país, injectar diners públics a les empreses que ho necessitin en aquests moments de tancament del crèdit bancari, ja sigui facilitant operacions creditícies o entrant a l’accionariat de moltes d’aquestes empreses amb diners públics o amb el suport de les principals caixes d’estalvi catalanes; tenint en compte que la viabilitat dels projectes ha de ser clara a llarg termini, i sempre sota la premissa de la creació d’ocupació de qualitat i d’alt valor afegit. Centrar-se en aquells sectors de la nostra economia històrics, la indústria alimentària, la química, l’automoció, la tèxtil relacionada amb els dissenys, entre moltes altres. Augmentar les polítiques de suport a la internacionalització de les nostres empreses, per fer créixer els mercats. Incrementar la inversió pública en infraestructures de tot tipus, com per exemple la modernització i gestió integral dels polígons industrials per incentivar la implantació d’indústries i millorar les condicions de treball de les ja instal•lades. Aquestes són algunes de les mesures d’aplicació urgent. Ha arribat l’hora que tots ens posem a treballar.

LA GENT I LA CRISI 1

2009-03-27T00:18:00.002+01:00

Cansament és el que crec que deu tenir la majoria de la població quan sent parlar de la crisi econòmica a molts polítics i opinadors. Malauradament, també em compto en aquest grup de gent.

Sembla mentida que la majoria de partits polítics de l’arc parlamentari català cada vegada que parlen de crisi dediquin el mateix espai de temps a parlar del sacrifici que hem de fer els treballadors que de les mesures estructurals que realment necessita el nostre país per sortir-ne reforçat. Perquè és clar que mesures com ara rebaixar els sous, ja sigui dels funcionaris, dels treballadors o dels polítics, no ens ajudarà a sortir de l’actual situació econòmica. Una crisi que és internacional, però que a Catalunya i a l’Estat espanyol té unes peculiaritats que mereixen un tracte diferent que la resta de països del nostre entorn.

Si us sembla, només per a rebatre algunes aportacions fetes els últims dies, hi podem afegir algunes dades: al nostre país, més d’un milió de persones cobren menys de 1.000 euros, suposo que a tots aquests ciutadans no se’ls pot demanar més sacrificis. Segons dades de la Generalitat, els últims deu anys, el salari real dels treballadors s’ha reduït un 0,6 a causa de l’augment de la inflació constant que hem patit, per tant, dir que hi ha hagut un increment de sous desmesurat els últims anys tampoc és del tot real, almenys pel que fa a la majoria de treballadors.

A tot això hi hauríem d’afegir que l’ocupació que hem creat durant aquests anys ho ha estat en sectors de baixa productivitat, com la construcció i els serveis, on ha estat molt fàcil destruir llocs de treball, com demostra l’augment constant de l’atur, que no té comparació amb cap estat de la UE. D’altra banda, trobo a faltar que es parli de què s’ha fet amb els beneficis que han tingut els últims anys moltes empreses i que no s’han reinvertit en la societat, sinó en el benefici personal d’uns quants, com per exemple els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35, que guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana en aquestes companyies, i en cap cas per a millorar la qualitat en l’ocupació i per la inversió en desenvolupament, innovació i creixement de les empreses, que és el que han de fer els veritables empresaris. Queda clar que aquesta crisi no l’hem de pagar els més dèbils, que es poden reclamar sacrificis, però segurament, alguns, després de molts anys de beneficis, han de sacrificar-se més que d’altres. No se’ns pot posar a tots al mateix sac.

UN PREC AL MINISTRE CORBACHO

2008-07-02T14:22:00.004+02:00

La culpa de la situació econòmica del nostre país la tenen els immigrants? Això sembla que és el que ens vol fer empassar el ministre Corbacho. I dic empassar, perquè és molt fàcil culpabilitzar el més dèbil. Per què el ministre Corbacho no parla de model productiu de l’Estat espanyol ni de les poques mesures posades en marxar per part del govern del Sr. Zapatero que durant els seus quatre anys de mandat no han treballat per a canviar el model econòmic de l’Estat? Tot i que era una petició demanada per tots els agents econòmics, ja fossin sindicats o patronals, un model econòmic que basava quasi tot el seu creixement en la construcció i no en la indústria, un model que segueix volent competir en productes de poc valor afegit i poc competitius i dependent de les fluctuacions del preu del petroli. Com pot ser que un ministre ens intenti fer creure que amb la tornada d’uns quants immigrants al seu país d’origen se solucionarà la problemàtica que pot tenir el nostre país amb l’anunciada aturada econòmica? a qui vol enganyar? a la gent de bona fe, a la gent nascuda en aquest país i que té por de perdre el seu lloc de treball?
Per ara el Sr. Corbacho ens ha explicat algunes mesures estrella que, segons ell, poden ajudar a millorar la nostra economia, doncs, per què no ens explica com reforçarà la Inspecció de Treball per a vigilar les empreses del nostre país que sempre aprofiten les crisis econòmiques per a contractar de forma irregular els treballadors? les dades estadístiques així ho demostren, sempre que l’Estat espanyol ha patit aturada econòmica, ha augmentat la precarietat. Com un ministre d’un govern d’esquerres pot parlar tan fredament del reagrupament familiar? reagrupament que moltes vegades serveix per a portar persones amb papers d’una forma ordenada. Sap que gran part de les ocupacions de les persones immigrades al nostre país són feines que la gent d’aquí no vol fer? Sap que entre tots -i aquest tots inclou les aportacions dels treballadors immigrants- hem contribuït a l’actual superàvit de la Seguretat Social? I ara, com que segons vostè, sobren, que tornin al seu país. M’agradaria fer-li una breu reflexió des del respecte absolut. El meu segon cognom és Garcia i la meva mare va néixer a Extremadura, va venir als anys 60 amb la seva família a treballar, per poder tenir una vida més digna, s’imagina que amb la crisi econòmica que va patir l’Estat a principi anys 80 li haguessin demanat que se’n tornés? vostè està fent això. Només li demano que vigili el to de les seves paraules quan parla d’immigració. Els discursos fàcils són els que agraden a la majoria, però els polítics hi som fer per pedagogia i no discursos fàcils. M’agradaria recordar-li un parell de definicions del diccionari de l’IEC, que per a mi són molt importants.
Racisme
1 Doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte a les altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc.
2 Actitud o comportament inspirats en aquesta doctrina.
Ciutadania
1 Conjunt dels ciutadans. 2 Qualitat, dret, de ciutadà. 2 En l’antiguitat, situació jurídica de les persones considerades membres de la comunitat política, la ciutat, i condició indispensable per a gaudir de drets polítics i econòmics. 2 Condició i dret que ostenten les persones que pertanyen a una comunitat política que expressa el vincle existent entre aquesta i els seus membres.
Immigració
Acció d’immigrar; l’efecte.

Anem amb compte amb les polítiques que apliquem respecte al fet migratori. Tots som ciutadans i segurament alguna vegada hem estat immigrants o serem immigrants. Tots els ciutadans ens mereixem ser tractats amb respecte.

Boqueria 357

2008-02-26T16:59:00.002+01:00

L’altre dia a la nit, amb uns amics vam celebrar el Dijous Gras, amb una mica de retard, però no s’han de perdre les tradicions. Un cop acabat el sopar i amb una copa de cava, vam fer petar la xerrada. Però, com fan milions de persones teníem la tele engegada sense volum. I, sorpresa! feien aquell lamentable programa de Boqueria 357 lamentable no pels convidats que van portar ahir, que eren els Estopa, sinó per l’espectacle llastimós que va fer un dels seus presentadors quedant-se en calçotets. Crec que la televisió pública del nostre país no pot oferir aquesta mena de productes, còpies d’altres televisions, per guanyar espectadors. Segurament amb una programació més original, i no tant barroera, i de broma simpàtica guanyaria espectadors i els nostres impostos estarien més ben gastats. Fa dies que tenia fet l’article, però no tenia clar publicar el post però ja esta fet.

El Segrest del PSOE

2008-02-18T09:40:00.000+01:00

Durant gran part de la legislatura hem escoltat que el PSOE estava segrestat per ERC o que el president del govern espanyol era un hostatge d’ERC. Potser ha arribat l’hora de demostrar que sí que és veritat que el PSOE, els primers dos anys de la legislatura, va estar segrestat pels homes i les dones d’Esquerra, per aquells diputats que per primera vegada des de la República tornaven a formar el grup parlamentari d’ERC al Congrés dels Diputats. Aquells dos primers anys de la legislatura van comportar un dels avenços més importants de l’estat del benestar i d’aprofundiment democràtic a l’Estat espanyol i Catalunya. Durant els primers dos anys de la legislatura que finalitza, es varen aprovar lleis com la del retorn dels papers de Salamanca, es va derogar el transvasament de l’Ebre, es va aprovar el matrimoni entre parelles d’un mateix sexe, es va aprovar la Llei de la dependència que ha universalitzat l’atenció a les persones dependents -una llei que ha estat un dels avenços més importants pel que fa a l’estat del benestar en els últims anys. Però, també es va aprovar l’Estatut d’Autonomia, un estatut que ens feia avançar en la construcció d’un país més lliure, i que representava un canvi en la relació entre l’Estat espanyol i Catalunya. Durant aquests dos anys, ERC va ser un soci incòmode, perquè, entre d’altres aspectes, als militants d’Esquerra mai se’ns passaria pel cap de voler ser ministres d’un estat que no és el nostre o ser obedients a un monarca que no ha escollit ningú.
Però, els dos últims anys de la legislatura, el president del govern espanyol, el Sr. Zapatero, ha preferit trobar-se amb aquell vell soci més dòcil, més còmode, el soci Duran i Lleida, és a dir CiU, aquell que diu que si fa falta donarà suport al Partit Popular, o que defensa uns valors conservadors. I que ens hem trobat durant aquests dos anys que els pressupostos de l’Estat han incomplert el que marca l’Estatut, no s’han tornat tots els papers de Salamanca, s’ha aprovat una Llei de la memòria històrica insuficient, no s’ha traspassat la gestió de l’aeroport del Prat o de rodalies RENFE, no s’han donat a conèixer les balances fiscals i hem tingut que empassar-nos la prepotència i sortides de to de la ministra de Foment, la magnífica Maleni, que sembla que ens estigui regalant el tren d’alta velocitat.
Podríem dir que el segrest d’Esquerra va ser beneficiós per als ciutadans del nostre país, però també per l’avenç nacional. ERC ha de tornar a ser forta a Madrid, perquè per la gent d’ERC la primera i única prioritat és tenir un país més just socialment i lliure i independent. Però, què proposem des d’Esquerra? Volem que la despesa social es posi al nivell de la mitjana dels països de la Unió Europea, que es traspassi la gestió integral de les rodalies, que la Generalitat controli l’aeroport del Prat, que tornin els papers de Salamanca, la derogació de la Llei de partits, que es treballi de veritat per acomplir els compromisos de Kyoto, i que tinguem un sistema de finançament just, perquè els ciutadans de Catalunya tinguin l’estat del benestar que es mereixen. I, sobretot, perquè cap militant d’ERC mai farà president un militant del Partit Popular. ERC torna a ser l’única garantia de l’avenç social i nacional de Catalunya.

L'Avalot

2008-02-12T19:21:00.000+01:00

Com molta gent deu saber l’Avalot és la meva entitat juvenil, i ha tornat a encertar-la amb l’escola de formació d’enguany. La temàtica escollida va ser l’habitatge, i tot i que no vaig poder participar-hi com hagués volgut, la sensació que em queda després d’haver parlat amb els participants és que l’Avalot és l’entitat juvenil que es preocupa realment per la situació dels joves del nostre país. No com d’altres. Malauradament, un clar exemple avui d’entitat que només es mira el melic el tenim al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que ha tornat a aquells lamentables anys que els seus dirigents només es preocupaven per qui era el president i qui controlava l’entitat. On ha quedat aquell perfil de presidents com l’Eduard Vatllori, la Dolors Camats, l’Oriol Illa o en Raimon Goberna, que llançaven propostes polítiques per millorar la situació de vida dels joves catalans, que eren contundents amb els governs ja fossin de dretes o d’esquerres, a la Generalitat o als ajuntaments? Però, perdoneu, m’havia marxat del cap el tema central. L’Avalot la va tornar a encertar, va tocar un tema cabdal una altra vegada i es van llançar propostes realitzables i pragmàtiques. Crec que van gravar moltes de les xerrades, estaria bé que les pengin a Internet. Seguiu amb la bona feina

Això és una campanya.

2008-02-08T10:10:00.000+01:00

Us podeu imaginar una campanya com la dels Estats Units al nostre país? Les comparacions són gairebé impossibles. El sistema americà té les seves imperfeccions, però, us podeu imaginar que mesos abans els partits polítics organitzessin unes primàries per triar els candidats, com les que s’organitzen als Estats Units on els diferents candidats participen en debats? i no només aquells tan pesats que ens hem de menjar aquí durant la campanya. Que els candidats haguessin de fer actes per tots els pobles i que no només els militants del partit poguessin votar els seus candidats. Segurament la nostra democràcia encara no està prou consolidada, però podria ser una manera d’apropar la política als ciutadans i de treure una mica de poder als aparells del partit, que sempre és positiu.

Stalin

2008-02-04T22:45:00.000+01:00

Dissabte vàrem anar al teatre, feia bastant temps que la Lucia i jo no i anàvem. I la veritat per a mi tot i que reconegut que amb el Flotats soc molt poc objectiu, l’obra va estar molt be, però no nomes ell, sinó que tot el repertori va estar molt quadrat. He de reconèixer que no soc un gran expert en teatre que bàsicament vaig a les obres de teatre que ens agradant, als dos. M’agradaria fer una petita referència al personatge, al dictador a aquest comunista que molts comunistes no volen reconèixer com dels assassins mes despietats de l’historia. A l’encarnació del mal, un dictador que en algunes comparacions supera al propi Hitler tot i que quant, es parla d’assassins es molt complicat fer comparacions. L’obra ens reprodueix un Stalin, sol, desconfiat i dèbil en el fons embogit, poc temps avanç de la seva mort. Per mi una obra de teatre que serveix no nomes per veure un repertori molt bo sinó per fer memòria i recordar la maldat d’aquest dictador. Esperem que Rússia no torni a caure en els mateixos paranys tal i com ens recorda al final l’obra de teatre.

És Obama Zapatero

2008-02-01T12:32:00.000+01:00

Vaig ser una d’aquelles persones que va creure que Zapatero seria un president del Govern espanyol que entendria el nostre país, i que amb ell com a president del Govern es podria establir una nova relació amb l’Estat espanyol. Però, també que tiraria endavant un nou estil de fer política i que no es deixaria portar per la política espanyola, és a dir per la polarització. La música de Zapatero ens agradava. Però, què vull dir amb Obama és Zapatero? La música d’Obama ens agrada a tots, però no serà que ens deixem emportar per una persona jove, que diu que vol canviar el sistema, quan ha format part del sistema durant molt anys igual que Zapatero? La veritat, no sé què pensar: votar Clinton diuen que és tornar al passat i votar Obama és votar futur. Diuen que Zapatero és un líder que no mana, és a dir que quan ha de prendre decisions ha de fer cas a molta gent, potser que Obama sigui el mateix. Quin futur i quin passat ens espera? Està clar quina serà la meva opció a les properes eleccions espanyoles, però seguiré amb molta atenció les eleccions als Estats Units, perquè encara que no pugui vull tenir clar a qui votaria.

Què fem els regidors de l’oposició

2008-01-28T19:05:00.000+01:00

Fa dies que tinc la necessitat d’explicar la tasca que realitzem a l’Ajuntament la Isabel i jo. Us en faré un breu resum: cada regidor d’esquerra a l’Ajuntament som membres de tres comissions informatives. En aquestes comissions informatives, es fa seguiment del funcionament de les regidories, normalment es reuneixen cada quinze dies, per tant, això fa un total de cinc reunions com a mínim, pel que fa a mi; més el Ple de l’Ajuntament que se celebra una vegada al mes. Aquestes podríem dir que són les reunions fixes, però després, a més a més, tenim les reunions que es fan entre els grups, amb les entitats, amb les associacions, i d’altres. En totes aquestes reunions es fa seguiment de l’acció de govern i, per tant, ens hem de mirar i estudiar els expedients i les diferents resolucions que s’aproven. D’altra banda, també ens hem de preparar les intervencions dels plens i les propostes que Esquerra presenta. Per la Isabel i per mi és molt important també participar en les diferents activitats que es fan a la ciutat, entre d’altres coses, perquè a moltes ja hi participàvem abans de ser regidors, i en d’altres hi hem de participar com a responsables polítics de la nostra ciutat. També tenim les reunions del nostre partit i les trobades que ens agrada fer amb entitats de la ciutat. Tenia la necessitat de fer-vos aquest breu resum. Potser no us importa gaire, però crec que és molt important que la ciutadania conegui una mica la tasca que fem els regidors de l’oposició. Per cert, la Isabel i jo tenim, a part, les nostres feines.

Bons propòsits de final de gener

2008-01-28T18:28:00.000+01:00

A partir d’ara intentaré ser molt més constant en els post. La veritat és que és molt complicat per diferents motius, però, intentaré penjar un post els dilluns i un altre, els divendres, i potser alguna sorpresa més.

Ara habitatge protegit

2008-01-24T16:18:00.000+01:00

A l’anuari sociolaboral de la UGT de Catalunya de l’any 2005, l’Anton Costas ens explicava que al nostre país la majoria d’habitatges de protecció oficial es construeixen en èpoques de crisis econòmiques. Fins aquí podríem pensar: tot molt normal, quan l’economia va malament les administracions fan polítiques d’habitatge, perquè la gent pugui tenir l’opció d’adquirir-ne un. Però, malauradament, un cop s’acaba la crisi econòmica, els constructors “especuladors” deixen de construir i de demanar que es construeixin habitatges socials i comencen a especular. És un cicle que es va repetint. Doncs bé, ara sembla que tornem a tancar el cicle, i els constructors que durant molts anys no es recordaven dels habitatges de protecció oficial, i deien que no sortien a compte i que han provocat l’augment desmesurat dels preus, ara demanen més i més habitatges de protecció oficial, perquè miraculosament s’han transformat en uns grans defensors de les polítiques d’habitatge publiques. Algú farà alguna cosa, perquè d’aquí tres o quatre anys no es torni a tancar el cicle? La construcció és una peça molt important de la nostra economia i tots hem d’estar preocupats per l’actual aturada, però la societat no ha de rescatar els mals empresaris que durant molt de temps han especulat i s’han enriquit milionàriament a costa de tots nosaltres, especulant com a cap altre país del nostre voltant. Cal una petita reflexió de tots per intentar impedir que no torni a passar una situació com aquesta d’aquí uns anys. Les polítiques d’habitatge públiques han de ser constants, per diferents motius, però sobretot perquè el nostre país no té un parc d’habitatges públics que serveixi per regular el mercat, com la majoria de països de la Unió Europea. I crec, malauradament, que el pacte per l’habitatge no podrà evitar que es torni a produir aquesta situació.

Campanya als Estats Units

2008-01-16T23:19:00.000+01:00

Tal com molts dels meus amics ja sabeu, el meu anglès és força lamentable, però sempre he estat un apassionat de la campanya electoral dels Estats Units, és per això que us vull recomanar que seguiu la campanya electoral mitjançant les webs www.barackobama.com o www.hillaryclinton.com dels dos candidats demòcrates amb més possibilitat de ser nominats presidenciables, i els blocs del nostre país que l’estan seguint, com per exemple l’Oriol Vidal http://blocs.mesvilaweb.cat/oriolvidal. Sigui dit de passada, només segueixo els principals candidats demòcrates.

The Economist i El Temps

2008-01-10T18:09:00.001+01:00

Una altra vegada, com ja fa vuit anys si la memòria no amb falla, El Temps ha traduït l’anuari de The Economist. Aquest anuari és una peça clau per entendre moltes de les coses que passaran durant l’any 2008 al món. Com diu el seu director “moltes de les prediccions no es compliran i algunes de les dades tampoc. Però, la seva lectura ens pot ajudar a entendre el món que ens envolta”. No comparteixo gran part de la línia editorial que representa The Economist, però considero que la lectura de l’anuari és imprescindible per entendre millor el món i, moltes vegades, per saber què pensen les persones que estan allunyades ideològicament del que hom pensa, i a més, moltes de les opinions són enriquidores. Sincerament, us en recomano la lectura, una cita imprescindible cada final i començament d’any.

GRANOLLERS TAMBÉ HA DE DIR PROU!

2007-11-30T11:40:00.000+01:00

Ha arribat l'hora que la bona gent de Granollers i de tot el Vallès Oriental, ens mobilitzem una altra vegada, per defensar els nostres drets com usuaris dels serveis públics; però també com a ciutadans d'un país, que des de fa molts anys ha patit un espoli fiscal que ens ha perjudicat a tots i no només pel que fa a les inversions en infraestructures sinó en d'altres aspectes de la nostra vida: l'educació, la sanitat, les polítiques d'ocupació entre d'altres.
El nostre país està patint una constant fallida en les infraestructures que depenen de l'Estat Espanyol. Hem tingut un clar exemple d'aquestes fallides els darrers mesos: apagada elèctrica de l'estiu a Barcelona, col·lapse de les nostres autopistes, caos continu al servei de rodalies i un aeroport que se’l condemna a ser de segona, perquè es vol mantenir la supremacia del de Madrid.
Totes aquestes problemàtiques, però, afecten al futur del nostre país i al benestar de tots els ciutadans que hi vivim. És per això que ha arribat l'hora, que tots els catalans puguem definir i decidir quin model d'infraestructures necessitem, un model que s'ha de decidir des de la proximitat de les nostres institucions i de les necessitats reals dels nostres ciutadans.
Un model que no el pot definir, un govern central encapçalat per un ministra queutilitza el nostre país i les nostres problemàtiques, per fer campanya electoral a favor de la seva reelecció, com a diputada per Màlaga. Una cap de llista que els meus amics votants de l'esquerra andalusa no es mereixen. No es mereixen pel menyspreu absolut que ha mostrat per tots els ciutadans de Catalunya i que no és digne de una persona que es presenta com una andalusa d'esquerres. Un clar exemple d'aquest menyspreu cap als ciutadans de Catalunya ha estat la seva absència en gran part del debat de reprovació per la seva tasca com a Ministre, en el Ple del Congrés i amb la seva actitud envers als nostres ciutadans i les institucions del nostre país.

Catalunya ha arribat a un carreró sense sortida provocat, per el dèficit inversor, un sistema de finançament injust i un espoli fiscal continu. Ha arribar el moment de capgirar aquesta situació. Els ciutadans de Catalunya, votem al partit que votem, necessitem un sistema de finançament just, demanem que es donin a conèixer les balances fiscals, per trencar el mite de la insolidaritat catalana i exigim que es compleixin els compromisos inversors del govern de l'Estat Espanyol
Aquestes inversions han de servir per millorar la xarxa viària del nostre país. Per desenvolupar unes infraestructures aeroportuàries de primera; gestionades des de Catalunya ja que són una peça clau per el desenvolupament de la nostra economia i del nostre país a nivell internacional. Un servei de transport públic i de mercaderies de qualitat i propers a les necessitats de les persones. Tenint en compte les problemàtiques de la nostra comarca com son el desdoblament de la línia del nord, i l’execució del ferrocarril orbital o el necessari increment de freqüència a la línia de França.Es per aconseguir tot això, que es fa necessari el treball conjunt de tots els catalans, perquè Catalunya ha estat forta quant a treballat unida. Es per tot això que des d’ Esquerra us volem animar a tots a participar a la manifestació, del proper dissabte 1 de desembre a les 17 hores, a Barcelona.

Ni un pas enrera

2007-11-27T10:24:00.000+01:00

La veritat és que, a vegades, hom té la sensació que l’estat del benestar fa un pas endavant i trenta enrere. No comparteixo de cap manera que es pugui ajornar la jubilació fins als 70 anys, tot i que sigui voluntari. Moltes vegades, quan s’obren melons com aquest, no se sap quin gust tindran. Tot i que la proposta té aspectes positius, crec sincerament que és un pas enrere que ens portarà problemes i que un govern d’esquerres no pot aprovar. La Seguretat Social és la pedra angular de l’estat del benestar, i actualment la seva situació és molt bona, gràcies a l’esforç de tots els ciutadans. L’estat del benestar no pot retrocedir ni un centímetre, sobretot al nostre país que encara no arribem a les mitjanes de molt països de la Unió del quinze, ni pel que fa a l’educació ni a la sanitat ni a la quantitat que cobren molts pensionistes, i encara menys allargar l’edat de jubilació. Aquestes mesures sempre perjudiquen els més dèbils i beneficien els més rics. Pot sonar a tòpic, espero que el temps no em doni la raó.

LEONES POR CORDEROS

2007-11-10T22:50:00.000+01:00

Sorpresa; aquesta ha estat la sensació que hem tingut jo i la Lucia quant s’ha acabat la pel·lícula dirigida per Robert Redford. Sorpresa, perquè et passa el tems ràpid i això últimament al cinema és molt complicat. Sorpresa també per la critica que es fa del model social, no només per la critica fàcil, que es fa dels Estats Units, i que a tots ens agrada. Sinó perquè es fa una critica al model de societat en la qual vivim tots, no només la societat americana. Una de les grandeses d'Estats Units, es que segurament una pel·lícula així només es pot fer allà. Us aconsello que aneu al cinema i passeu una bona estona reflexionant.

UNES ORDENANCES SENSE AFANY RECAPTATORI

2007-11-10T22:22:00.000+01:00

En el ple d’aquest mes d’octubre es van aprovar les ordenances fiscals per a l’any 2008. Les ordenances fiscals són aquelles normes que marquen el que tots els ciutadans hem de pagar pels serveis que estableix l’Ajuntament pel manteniment de la ciutat, ja sigui la neteja dels carrers, la seguretat ciutadana, els serveis socials, les activitats culturals... De fet, els impostos que un ajuntament cobra són quelcom més que un rebut per cobrir els serveis. Reflecteixen la manera d’entendre el manteniment i la cura de la ciutat. Parlen de la concepció que l’Ajuntament té de les necessitats quotidianes dels ciutadans i ens expliquen els criteris que s’apliquen per tractar la diversitat de persones i de situacions que es donen a qualsevol societat. Conscients que les Ordenances Fiscals són tot això, ERC va fer a l’equip de govern una proposta que respon a una manera diferent d’entendre la pressió fiscal i la seva relació amb la ciutadania.
Des d'Esquerra creiem que l’Administració ha d’estar més a prop de les veritables necessitats i demandes dels ciutadans de Granollers, i ha d’apropar-los el coneixement d’aquestes ordenances i el seu funcionament. Per això hem demanat que l’Ajuntament faci la màxima difusió del que són i de la possibilitat de gaudir de beneficis (rebaixes d’aquests impostos i taxes); per això vàrem demanar la tramesa d’un díptic informatiu a totes les llars; la informació destacada dels diferents beneficis fiscals en cada edició del butlletí municipal, publicitat als mitjans de comunicació i a la web de l’Ajuntament. Són mesures lògiques, però l’equip de govern ha refusat posar-les en pràctica. Són mesures del tot necessàries si tenim en compte les poques bonificacions fiscals que fins ara ha donat el nostre Ajuntament als ciutadans. Us posaré dos exemples. L’any 2006, per instal·lació de sistemes d’energia solar a habitatges ja construïts, l’Ajuntament va concedir zero euros. Pel que fa a les bonificacions de l’impost de béns immobles (IBI) a les famílies nombroses, la quantitat atorgada va ser de 176,62€; només deu famílies varen obtenir aquesta bonificació. Aquestes dades ens deixen veure el gran desconeixement que tenen els granollerins de les bonificacions i la poca voluntat de l’Administració de donar-les a conèixer.
Esquerra també ha plantejat al govern la implantació de noves bonificacions. Pel que fa a l’IBI dels habitatges de protecció oficial, una ajuda directa per a l’emancipació dels joves de la nostra ciutat. Quant a l’ IAE, no ens sembla que hagi de ser només útil per a recaptar diners; per això plantegem que les empreses que realitzin contractació fixa de treballadors obtinguin bonificacions en el seu IAE. Pel que fa a l’impost dels vehicles de tracció mecànica, proposem una rebaixa per aquells vehicles que emeten menys CO2 a l’atmosfera; perquè creiem fermament que la nostra ciutat ha de fer un pas endavant en la lluita contra la contaminació avançant-nos així a les futures normatives europees de lluita contra el canvi climàtic. Pel que fa referència a la taxa d’estacionament en zona blava, trobem desmesurat l’augment del 7,1%, deu cèntims per hora. Creiem que l’equip de govern no ha tingut en compte les problemàtiques que pot comportar aquest augment per al comerç de la nostra ciutat, un increment de l’IPC hagués estat més lògic.
Referent a la taxa d’escombraries trobem desmesurat l’augment del 4,5%, que es fa per eixugar l’augment dels costos d’eliminació d’aquestes deixalles als abocadors. Aquest augment no seria tan elevat si és canvies el model de recollida d’escombraries a la nostra ciutat. D’altra banda, trobem que la nova bonificació per la utilització de la deixalleria és una bonificació fantasma, ja que la seva concessió va lligada a tot un seguit de requisits molt difícils d’aconseguir per part dels ciutadans, i la rebaixa és mínima. Per això proposem que es bonifiqui, 10%, 20% o 30%, segons la utilització que es faci de la deixalleria. Des d’Esquerra trobem que les ordenances fiscals aprovades s’han dissenyat sobretot tenint en compte la recaptació. En línies generals, només incrementen els impostos que afecten la majoria de ciutadans, i les bonificacions són molt difícils d’obtenir. Per Esquerra les ordenances no tenen en compte l’actual situació econòmica per la qual passen moltes de les famílies de la nostra ciutat.
D’altra banda, ens sorprèn la nova línia d’actuació de la Regidoria d’Hisenda. Ens costa d’entendre que basés la seva primera intervenció en la crítica de les propostes de l’oposició, i deixés en un segon pla l’explicació de les propostes del govern. La majoria dels governs del món primer expliquen la seva posició i després opinen sobre la proposta presentada per l’oposició. Esperem que aquesta línia d’actuació no sigui la que marcarà l’acció de govern.
Per tot el que us hem explicat ens hem oposat a la seva aprovació. Podeu trobar la nostra proposta d’ordenances a la web: www.esquerra.cat/granollers.

Boadella

2007-10-25T17:59:00.000+02:00

Gràcies al Sr. Boadella a partir d’ara podré fer algun cap de setmana més de turismes, i suposo que us preguntareu, per què? Perquè els Joglars no tornaran mai més a actuar al Principat. Això comporta que quan els vulgui veure hauré de visitar l’Estat espanyol, aquest magnífic país en el qual el Sr. Boadella diu que es pot viure en plena llibertat i expressar-se lliurement, que a Catalunya sembla que no es pot fer. Crec que molta gent quan va sentir les seves declaracions devia pensar que tornava a interpretar una obra de teatre -cosa que fa molts anys que no fa-, però lamentablement, no. El Sr. Albert Boadella té una visió d’aquest país que està allunyada de la realitat. Si us plau deixi d'interpretar el paper d’un mal personatge i toqui de peus a terra. L’únic nacionalisme excloent és l'espanyol, aquest país és plural i l’èxit que vostè ha tingut, encara que sigui en molt poca proporció, segurament es deu a aquesta pluralitat. Ja ens agradaria a molta gent que el nacionalisme català, al qual acusa d'excloent, tingués la força del nacionalisme espanyol. Per cert, molta gent que durant molts anys va riure-li les gràcies, segur que ara no ho faria. Però, la història té aquestes coses. M’agradaria deixar una cosa molt clara, els Joglars m’agraden molt.

30 anys de compromís

2007-10-11T19:25:00.000+02:00

Ahir vaig anar a l’acte d’homenatge als companys que fa més de trenta anys que són afiliats a la UGT de Catalunya, al Vallès Occidental. I la veritat, són d’aquelles coses que et fan pensar. Et fan pensar si podràs estar a l’alçada del que representa ser membre de la UGT de Catalunya, amb tota la càrrega que això comporta, però no només la càrrega històrica, sinó també la història de totes les persones que en formen part i que en formaran part. Crec que serà molt difícil, però almenys ho intentarem. Per cert, ahir faltava una persona molt important, l’Ángel Jiménez, un referent per al sindicalisme català, que va creure que la gent jove del sindicat podíem fer moltes coses, un sindicalista d’aquells que donava gust d’escoltar, jo no l’oblidaré mai.

Els Veïns i la gent jove

2007-10-04T16:07:00.000+02:00

Dissabte a la tarda nit vaig anar al concert de l’Avalot, la meva entitat juvenil preferida, i sincerament crec que la millor :). Per cert, un concert molt potent tot i les limitacions econòmiques que tota organització juvenil té. Va ser lamentable el tema de l’actitud dels veïns i de les administracions, que no sabem aguantar la pressió. El concert va haver de començar a les nou de la tarda i acabar a les dotze, a les deu trenta teníem un veí queixant-se pel soroll. Suposo que deu ser per això que havia d’acabar a les dotze: per la maleïda pressió dels veïns, però en cap cas es té en compte que la gent jove també són veïns i ciutadans. Una pressió semblant d’alguns ciutadans és la que comença a existir a Granollers, pel soroll que fa la festa major, espero que l’Administració competent sàpiga valorar què representa la festa major de Granollers i el potencial que té. O l’esbarjo a la nit es fa als nuclis urbans o la gent jove ha d’agafar el cotxe i marxar cap a aquests magnífics centres d’esbarjo als afores de les ciutats, amb totes les problemàtiques i conseqüències lamentables que això comporta. Suposo que no volem les ciutats buides.

Els creadors d’opinió

2007-10-03T14:19:00.000+02:00

Les valoracions dels opinants són molt importants si es fan des de la proximitat i la vivència pròpia. Sóc un gran admirador de Richard Kapuscinski, un brillant periodista, d’aquells que per fer una crònica trepitjaven el terreny. Sembla que això no passa últimament gaire a Granollers.

L'oposició i la majoria absoluta

2007-10-03T10:33:00.000+02:00

Perdoneu, fa molt dies que tinc el bloc abandonat... espero poder mantenir el ritme a partir d’ara.

El dimarts de la setmana passada vàrem tenir ple a l’Ajuntament. La veritat és que la Isabel està en plena forma. Però, anem per feina, crec que comencem a trobar la línia de la nostra oposició, segurament existeixen molts projectes de ciutat en què estarem d’acord amb el PSC; molts anys de governar de forma conjunta i un model de ciutat en alguns aspectes compartits, però també es nota que el PSC comença a aplicar la seva majoria absoluta. Creació de nous llocs de treball, moviments que molta gent a dins de l’Ajuntament no comprèn, o per exemple subvencions donades fora de termini i per sobre del que es dóna a d’altres entitats. Cada partit polític té les seves prioritats polítiques, això és indiscutible, i és el que ha volgut demostrar el nostre alcalde. ERC va posar en dubte aquestes subvencions. La resposta del govern va ser que el tràmit havia començat amb ERC al govern i que molta gent de Granollers formava part d’aquesta entitat. Pel que fa al tràmit, això és veritat; però ERC es va negar a donar aquesta subvenció, si més no d’una quantitat tan gran; la segona qüestió és més discutible, us imagineu l’Ajuntament de Granollers donant una subvenció al Barça perquè molta gent de la ciutat n’és sòcia? El problema no és aquest, sinó el model de política cultural que volem aplicar a la nostra ciutat. Us asseguro que seguirem atents.

Una bona cole

2007-09-19T09:40:00.000+02:00

Aquest diumenge, tenies problemes per decidir quin diari comprar. La veritat és que jo el problema el tinc sempre, perquè amb els que comparteixo línia editorial en un moment els tinc enllestits, i els altres... t’has de posar un filtre per a llegir-los. Però, el problema de la decisió de compra no era aquest sinó les dues magnífiques col·leccions que La Vanguardia i l’Avui treien a la venda, un recopilatori d’en Lluís Llach i la col·lecció de la Nova Cançó. Voldria felicitar aquest dos diaris per la qualitat d’ambdues. Aquestes petites coses moltes vegades et fan sentir que el nostre país encara continua existint, tot i que molts treballin perquè no sigui així. El problema serà el cap de setmana vinent, quan s’hagi de pagar el preu real...

Les esquerres s’obliden de les esquerres

2007-09-10T13:42:00.000+02:00

La veritat, t’ho pots esperar tot d’una ministra com la Sra. Álvarez. Però, tot té un límit, aquesta setmana es reuneix amb uns denominats representants de la societat civil catalana i s’oblida per exemple dels sindicats. És possible que la Sra. Álvarez s’hagi reunit amb gent que no fan servir el tren per anar a treballar i, per tant, no pateixen la incompetència d’aquesta senyora. El problema és que, segons tots els mitjans de comunicació, els representats de la denominada societat civil varen marxar molt contents de la “villa y corte de Madrid”. Malauradament, es torna a repetir la imatge històrica de sempre, l’empresariat català –que, per cert, m’agradaria qüestionar a quin empresariat representen; les quatre promeses; un bon dinar, i tots tan contents. Quin país que tenim! Si us plau una mica de seriositat. Per cert, senyora ministra, aquest estiu un diputat del meu partit la va acusar d'actuar com un “señorito andaluz”, i tots els que tenim alguna arrel al sud de l’Estat vàrem compartir la seva enrabiada, tots sabem què han representat els “señoritos andaluces” quant a repressió envers la gent de la seva terra. Però, hauria de ser conscient que amb la trobada d’aquesta setmana, vostè s’ha reunit amb els “señoritos”, i s’ha oblidat dels treballadors.

Models de ciutat

2007-09-07T17:49:00.000+02:00

Aquest estiu he tornat a pujar a Astúries, la veritat és que aquest Principat cada vegada m’agrada més, suposo que en gran part deu ser per la companyia -és la millor amb qui hi podria anar-, o potser la gent amb qui comparteixo aquest moment d’esbarjo.
La veritat, però, és que aquest segon estiu m’ha servit per a conèixer molt millor Gijón. Però, entrem en matèria, per a conèixer una ciutat el punt bàsic és tenir un bon guia i jo, aquest estiu, he comptat amb un guia excel·lent. Gijón és una ciutat que no admet cap comparació amb Granollers, ja no només per la seva grandària (277.887 habitants) o que el seu terme municipal és molt més gran que el de Granollers, entre moltes d’altres coses. Una de les coses que tenim en comú és que aquesta ciutat també ha pensat un centre comercial per a vianants com Granollers. La ciutat està tenint un creixement de població molt gran, però aquest creixement de població es fa acompanyat d'equipaments. Avui m’agradaria parlar dels equipaments esportius, que això potser sí que mereix una comparació. Actualment, compta amb tot un seguit d'instal·lacions esportives –que, la veritat, a mi em fan molta enveja-; n’enumeraré unes quantes: sis instal·lacions amb piscines -algunes amb més d'una piscina-, nous pavellons, dos centres d’esquaix, tres centre per practicar pàdel, dos de tennis, tres circuits de fúting. Entre d’altres que potser no admeten cap comparació amb Granollers com poden ser un hipòdrom municipal i dos camps de golf també municipals. Per cert, el que està fent Gijón és construir instal·lacions esportives compactes amb diferents serveis. Un model que sembla que a la nostra ciutat no està gaire de moda. Les comparacions són odioses, però potser ha arribat el moment que la nostra ciutat comenci a tenir instal·lacions esportives a tots els barris, i no em refereixo als camps de futbol, sinó que per anar a la piscina no s’hagi de fer el trajecte d'una punta a l’altra de la ciutat, ni per jugar a tennis... us imagineu poder anar a la piscina al barri de l’Hostal? o poder jugar a pàdel en una pista municipal i a preus populars? o que la nostra ciutat tornés a tenir pistes d’esquaix?

Mala sort, imprudència política o ens prenen el número

2007-08-08T14:00:00.000+02:00

Així es podria titular la història de les últimes visites del president del Govern espanyol i dels seus ministres al nostre país, entre d’altres qualificatius. Per què mala sort? Potser perquè cada vegada que realitzen una visita, al cap d’unes quantes hores el caos es multiplica. Visita del president del Govern de l’Estat espanyol per prometre menys del que diu l’Estatut, reacció dissabte: una cua de setanta quilòmetres a l’A-7, una autopista que ja fa no sé quants anys que sentim que ha de passar de dos a tres carril, i és dels eixos viaris que ens uneix amb Europa. Sort que per anar a Vilanova dissabte vaig agafar els túnels del Garraf, per cert, caríssims. I el mateix cap de setmana, un altre petit caos a l'aeroport del Prat, tots dos sota la magnifica titularitat de l’Estat espanyol. Un aeroport que, segons diu la ministra, funciona com els millors del món. Suposo que ella sempre deu agafar l'avió des de Barajas. I m'oblidava d'un altre petit problema, el tema de la gent tancada en un tren unes quantes hores, sort que aquest estiu no fa gaire calor. Però seguim amb la mala sort que el Govern de Zapatero té al nostre país. Dimarts, visita relampago de la Sra. Magdalena Álvarez, primer al Prat i després a Sants, plou una mica fort -una cosa habitual en aquest magnífic clima mediterrani, sobretot a l’agost- i els trens es tornen a parar, espero que l’aeroport avui funcioni correctament. La primera conclusió i la veritat no gaire científica és que aquest "polítics" de terra endins cada vegada que ens visitin ens porten mala sort, per tant, siusplau, que no vinguin més a les colònies i dediquin les seves hores a solucionar els problemes de la gent.

Perquè imprudència? És característica dels polítics la visita ràpida a les zones catastròfiques. Això que tindria que estar escrit al manual del bon polític es transforma en una imprudència quan es visita la zona i no serveix per a res. Com segueixin així alguns dels ministres i el president del Govern ja es podrien quedar a viure a la Casa dels Canonges tal i com estan les infraestructures d’aquest país; igualment també hauria d’estar escrit que venir per no solucionar res i tractar-nos de beneits, millor que no vinguin, perquè aquesta imprudència potser els ciutadans la tornaran - clar que un dels problemes que tenim es sortir de les brases per anar al foc.

Però, veritablement, jo crec que ens prenen el número; almenys, és la sensació que tinc cada vegada que agafo el tren, el cotxe, l’avió, pago el rebut de l’aigua, vaig al metge o comparo el sistema educatiu del nostre país amb altres regions d’Espanya. Ens han estat prenent el número els últims trenta anys i no han tingut cap voluntat de solucionar els nostres problemes. Suposo que els Governs de la Generalitat tampoc han estat excessivament hàbils, però la majoria de problemes que tenim actualment no depenen del Govern de fireta que tenim – i quan dic fireta en refereixo al poder polític- a la Plaça de Sant Jaume, perquè al final les coses importants es decideixen a la capital del Estado. Durant molts anys ens han fet creure que teníem estructures d'Estat i tot era mentida, però d’això en parlarem un altre dia.

P.D.: suposo que aquesta escalfada ve perquè en una setmana he perdut quatre hores de la meva vida al tren. Sort en vàrem tenir dels Jocs Olímpics.

La compra del bitllet

2007-08-07T11:27:00.000+02:00

L’inici d’un viatge sempre es emocionant. La sensació del desconegut, de conèixer móns nous i de conèixer gent nova, es una de les barreges mes emocionants que existeixen almenys per a mi. Ja fa temps que pensava que tenia que entrar en aquest nou mon dels blogs, però suposo que l’últim any boig i perquè no reconeixeu la mandra, havia retardat la meva compra del bitllet, fa una setmana que vaig comprar un bitllet. Que espero que serveixi per conèixer nova gent i noves opinions i per donar a conèixer les meves, encara que suposo que la majoria de vegades siguin molt poc interessant. Per a mi aquest blog serà un viatge d’aquells que tots voldríem fer sense cap destinació immediata però il·limitat en el temps.