dijous, 5 de novembre del 2009

Diàleg social, sí! per construir una societat més justa


El diàleg social és la base de molts dels avenços que ha tingut la nostra societat en els últims trenta anys, empresaris i sindicats asseguts en una taula per parlar de les condicions laborals dels milions de treballadors i del futur de la indústria, entre molts d’altres aspectes. Sembla, però, que les patronals del nostre país s’han oblidat de tots els passos endavant que ha comportat aquest diàleg.
Sembla que els empresaris d’aquest país s’hagin oblidat de qui a provocat veritablement aquesta crisi econòmica. Algú creu que l’han provocat els treballadors que cobren mil euros o els petits autònoms? o l’han provocat els directius que guanyen deu milions d’euros i que els últims anys no han invertit els beneficis a les empreses sinó que els han utilitzat per especular i no per a créixer d’una forma ordenada invertint-los en innovació i en formació -peces clau del futur industrial del nostre país?
Perquè volem ser realment un país que competeixi amb les potències mundials o un país que competeixi amb salaris baixos i personal poc qualificat? Perquè hi ha una cosa que l’hem de tenir clara: ja mai més podrem tornar a competir amb productes de poc valor afegit, perquè malauradament sempre es trobarà qualsevol lloc del món en el qual es pugui produir més barat. La problemàtica real és que no tenim l’empresa actualitzada, i segurament tots hi tenim part de responsabilitat, perquè les empreses no s’actualitzen amb un acomiadament més barat, amb uns sous més baixos, o rebaixant les cotitzacions a la Seguretat Social, una peça clau del nostre estat del benestar. Les empreses s’actualitzen invertint la major part dels beneficis obtinguts els anys de bonança en investigació, en modernització d’equipaments i en la formació dels treballadors. Des de la UGT volem parlar dels veritables problemes que té el nostre sistema productiu per avançar i per construir una societat més justa i cohesionada, que és un dels reptes més importants que tenim actualment amb la crisi actual, que pot passar d’econòmica a social.
Ha arribat l’hora també de parlar dels grans reptes que tenim com a comarca, ha arribat l’hora que els sindicats, les patronals i les administracions comarcal i local seiem i afrontem aquests reptes d’una forma decidida i amb una mirada de futur. La nostra comarca està ben situada per afrontar els reptes d’una forma decidida, volem seguir essent una comarca industrial. Estem ben situats, tot i que patim la crisi econòmica com tothom, ens hem de posicionar a Catalunya com el que som, una comarca capdavantera. Els empresaris i les institucions ens trobareu per parlar de com aprofitem les infraestructures que ja tenim i les que necessitem per a créixer, com aprofitem encara més el Circuit de Catalunya per a fer créixer la indústria del motor o el turisme al Vallès Oriental, o de com fem créixer la indústria agroalimentària de qualitat -una indústria que hem de lligar a les explotacions agrícoles que tenim a la nostra comarca d’una forma més propera-, o del gran creixement que pot seguir tenint la indústria química farmacèutica aprofitant el reconeixement que està obtenint Barcelona com a capital biomèdica del sud d’Europa. Tots aquests sectors poden continuar creixent amb una ocupació d’alt valor afegit. Hem de créixer també amb el sector serveis, amb el comerç i el turisme; però, garantint sempre una ocupació de qualitat. Necessitem una formació lligada als sectors productius de la comarca, i malauradament això encara no passa ni aquí ni a la resta de Catalunya
Però, per créixer necessitem més inversió, una inversió que un cop aconseguit l’acord de finançament volem que sigui per a millorar el nivell de vida dels ciutadans i per a fer-nos avançar. Hem d’obrir una nova època pel que fa al diàleg social comarcal.
A la gent de la UGT de Catalunya ens trobareu per construir una comarca capdavantera a nivell català i europeu.

UNA FISCALITAT JUSTA PER A TOTHOM


Els últims dies al nostre país vivim un debat sobre els impostos, en el qual crec que les organitzacions sindicals hi tenim molt a dir. Per la UGT de Catalunya les reformes fiscals no han de ser conjunturals, és hora que el nostre sistema fiscal camini cap a la suficiència, generi els recursos necessaris per fer front a l’estat del benestar que necessita la nostra societat, i sigui redistributiu i progressiu: que pagui més, qui més té. Es parla molt del dèficit que està provocant la disminució de recursos recaptats per l’Administració i l’augment de les despeses que ha causat la crisi, però també és veritat que el govern de l’Estat espanyol encara té marge per endeutar-se, segons els criteris d’estabilitat pressupostària de la UE, l’endeutament públic no pot superar el 60% del PIB i l’Estat espanyol actualment se situa en el 39% del PIB; de fet, la mitjana dels principals països de la UE és del 69%. Una altra dada que segurament trencarà molts dels tòpics és conèixer realment quina és la pressió fiscal que tenim, que se situa al voltant del 32% del PIB, quan per exemple a Dinamarca o Suècia és del 48%, és clar, però, que l’estat del benestar que tenen aquests països no té res a veure amb el nostre. Es fan necessàries mesures reals contra el frau fiscal, que es calcula al voltant dels 70.000 milions d’euros; augmentar la progressivitat de l’IRPF, integrar de nou les rendes del capital i incrementar la tarifa de les rendes més altes; recuperar l’impost de patrimoni o una figura similar que gravi la riquesa i les grans fortunes; evitar la carrera fiscal a la baixa en l’impost de successions i donacions entre les comunitats autònomes, establint un mínim comú per a totes, no incrementar l’IVA general, perquè és absolutament injust, i introduir més progressivitat a l’impost amb un nou IVA per articles de luxe i ampliar la llista de productes bàsics que tributen al 4%, com per exemple els bolquers; posada en marxa d’una fiscalitat verda com ja passa a d’altres països; reforma de la Sicav (societat de capital variable) que moltes vegades s’utilitza de forma fraudulenta per les grans fortunes i grans empreses familiars; treballar cap a una harmonització fiscal a la UE per lluitar contra l’evasió de capitals; i pel que fa al govern de la Generalitat de Catalunya, recordar que el nou model de finançament amplia les competències de gestió, per tant el govern té molt més marge. Una reforma fiscal, sí, però que sigui justa amb la gent més desafavorida.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Propostes crisi

En l'ultim article del Bloc volia deixar qui creia que no teniem que pagar la crisi. Però, sincerament alhora, crec que tots tenim l’obligació de pensar com en podem sortir. Per començar, és bàsic que es torni a reprendre el diàleg social per part del Govern central. Que la patronal deixi estar les seves posicions de màxims pel que fa a la rebaixa substancial dels drets dels treballadors. Aconseguir un bon acord de finançament. El motor de l’Estat espanyol que ha estat Catalunya durant molt anys ja està esgotat, per afrontar els reptes de futur necessitem un finançament just, que l’Estat compleixi allò que s’ha pactat, com a mínim a l’Estatut. Mesures per ajudar els milers de ciutadans que són a l’atur, ja siguin de tipus formatiu o d’inserció laboral; aquestes mesures, però, han d’anar acompanyades d’un augment substancial del pressupost del servei públic d’ocupació. Però, no ens podem oblidar dels milers de treballadors que en pocs mesos perdran les prestacions i, en conseqüència, gran part dels seus ingressos, per tant, cal posar en marxa mesures per garantir uns ingressos mínims dignes per a totes aquestes persones. Si realment volem afrontar el repte de la crisi i aprendre dels nostres errors, hem d’incrementar la inversió en formació dels nostres joves, en tots els nivells. Posar en marxa un veritable pla de rescat i de modernització de la indústria al nostre país, injectar diners públics a les empreses que ho necessitin en aquests moments de tancament del crèdit bancari, ja sigui facilitant operacions creditícies o entrant a l’accionariat de moltes d’aquestes empreses amb diners públics o amb el suport de les principals caixes d’estalvi catalanes; tenint en compte que la viabilitat dels projectes ha de ser clara a llarg termini, i sempre sota la premissa de la creació d’ocupació de qualitat i d’alt valor afegit. Centrar-se en aquells sectors de la nostra economia històrics, la indústria alimentària, la química, l’automoció, la tèxtil relacionada amb els dissenys, entre moltes altres. Augmentar les polítiques de suport a la internacionalització de les nostres empreses, per fer créixer els mercats. Incrementar la inversió pública en infraestructures de tot tipus, com per exemple la modernització i gestió integral dels polígons industrials per incentivar la implantació d’indústries i millorar les condicions de treball de les ja instal•lades. Aquestes són algunes de les mesures d’aplicació urgent. Ha arribat l’hora que tots ens posem a treballar.

divendres, 27 de març del 2009

LA GENT I LA CRISI 1

Cansament és el que crec que deu tenir la majoria de la població quan sent parlar de la crisi econòmica a molts polítics i opinadors. Malauradament, també em compto en aquest grup de gent.

Sembla mentida que la majoria de partits polítics de l’arc parlamentari català cada vegada que parlen de crisi dediquin el mateix espai de temps a parlar del sacrifici que hem de fer els treballadors que de les mesures estructurals que realment necessita el nostre país per sortir-ne reforçat. Perquè és clar que mesures com ara rebaixar els sous, ja sigui dels funcionaris, dels treballadors o dels polítics, no ens ajudarà a sortir de l’actual situació econòmica. Una crisi que és internacional, però que a Catalunya i a l’Estat espanyol té unes peculiaritats que mereixen un tracte diferent que la resta de països del nostre entorn.

Si us sembla, només per a rebatre algunes aportacions fetes els últims dies, hi podem afegir algunes dades: al nostre país, més d’un milió de persones cobren menys de 1.000 euros, suposo que a tots aquests ciutadans no se’ls pot demanar més sacrificis. Segons dades de la Generalitat, els últims deu anys, el salari real dels treballadors s’ha reduït un 0,6 a causa de l’augment de la inflació constant que hem patit, per tant, dir que hi ha hagut un increment de sous desmesurat els últims anys tampoc és del tot real, almenys pel que fa a la majoria de treballadors.

A tot això hi hauríem d’afegir que l’ocupació que hem creat durant aquests anys ho ha estat en sectors de baixa productivitat, com la construcció i els serveis, on ha estat molt fàcil destruir llocs de treball, com demostra l’augment constant de l’atur, que no té comparació amb cap estat de la UE. D’altra banda, trobo a faltar que es parli de què s’ha fet amb els beneficis que han tingut els últims anys moltes empreses i que no s’han reinvertit en la societat, sinó en el benefici personal d’uns quants, com per exemple els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35, que guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana en aquestes companyies, i en cap cas per a millorar la qualitat en l’ocupació i per la inversió en desenvolupament, innovació i creixement de les empreses, que és el que han de fer els veritables empresaris. Queda clar que aquesta crisi no l’hem de pagar els més dèbils, que es poden reclamar sacrificis, però segurament, alguns, després de molts anys de beneficis, han de sacrificar-se més que d’altres. No se’ns pot posar a tots al mateix sac.