UNA FISCALITAT JUSTA PER A TOTHOM

Els últims dies al nostre país vivim un debat sobre els impostos, en el qual crec que les organitzacions sindicals hi tenim molt a dir. Per la UGT de Catalunya les reformes fiscals no han de ser conjunturals, és hora que el nostre sistema fiscal camini cap a la suficiència, generi els recursos necessaris per fer front a l’estat del benestar que necessita la nostra societat, i sigui redistributiu i progressiu: que pagui més, qui més té. Es parla molt del dèficit que està provocant la disminució de recursos recaptats per l’Administració i l’augment de les despeses que ha causat la crisi, però també és veritat que el govern de l’Estat espanyol encara té marge per endeutar-se, segons els criteris d’estabilitat pressupostària de la UE, l’endeutament públic no pot superar el 60% del PIB i l’Estat espanyol actualment se situa en el 39% del PIB; de fet, la mitjana dels principals països de la UE és del 69%. Una altra dada que segurament trencarà molts dels tòpics és conèixer realment quina és la pressió fiscal que tenim, que se situa al voltant del 32% del PIB, quan per exemple a Dinamarca o Suècia és del 48%, és clar, però, que l’estat del benestar que tenen aquests països no té res a veure amb el nostre. Es fan necessàries mesures reals contra el frau fiscal, que es calcula al voltant dels 70.000 milions d’euros; augmentar la progressivitat de l’IRPF, integrar de nou les rendes del capital i incrementar la tarifa de les rendes més altes; recuperar l’impost de patrimoni o una figura similar que gravi la riquesa i les grans fortunes; evitar la carrera fiscal a la baixa en l’impost de successions i donacions entre les comunitats autònomes, establint un mínim comú per a totes, no incrementar l’IVA general, perquè és absolutament injust, i introduir més progressivitat a l’impost amb un nou IVA per articles de luxe i ampliar la llista de productes bàsics que tributen al 4%, com per exemple els bolquers; posada en marxa d’una fiscalitat verda com ja passa a d’altres països; reforma de la Sicav (societat de capital variable) que moltes vegades s’utilitza de forma fraudulenta per les grans fortunes i grans empreses familiars; treballar cap a una harmonització fiscal a la UE per lluitar contra l’evasió de capitals; i pel que fa al govern de la Generalitat de Catalunya, recordar que el nou model de finançament amplia les competències de gestió, per tant el govern té molt més marge. Una reforma fiscal, sí, però que sigui justa amb la gent més desafavorida.

Propostes crisi

En l'ultim article del Bloc volia deixar qui creia que no teniem que pagar la crisi. Però, sincerament alhora, crec que tots tenim l’obligació de pensar com en podem sortir. Per començar, és bàsic que es torni a reprendre el diàleg social per part del Govern central. Que la patronal deixi estar les seves posicions de màxims pel que fa a la rebaixa substancial dels drets dels treballadors. Aconseguir un bon acord de finançament. El motor de l’Estat espanyol que ha estat Catalunya durant molt anys ja està esgotat, per afrontar els reptes de futur necessitem un finançament just, que l’Estat compleixi allò que s’ha pactat, com a mínim a l’Estatut. Mesures per ajudar els milers de ciutadans que són a l’atur, ja siguin de tipus formatiu o d’inserció laboral; aquestes mesures, però, han d’anar acompanyades d’un augment substancial del pressupost del servei públic d’ocupació. Però, no ens podem oblidar dels milers de treballadors que en pocs mesos perdran les prestacions i, en conseqüència, gran part dels seus ingressos, per tant, cal posar en marxa mesures per garantir uns ingressos mínims dignes per a totes aquestes persones. Si realment volem afrontar el repte de la crisi i aprendre dels nostres errors, hem d’incrementar la inversió en formació dels nostres joves, en tots els nivells. Posar en marxa un veritable pla de rescat i de modernització de la indústria al nostre país, injectar diners públics a les empreses que ho necessitin en aquests moments de tancament del crèdit bancari, ja sigui facilitant operacions creditícies o entrant a l’accionariat de moltes d’aquestes empreses amb diners públics o amb el suport de les principals caixes d’estalvi catalanes; tenint en compte que la viabilitat dels projectes ha de ser clara a llarg termini, i sempre sota la premissa de la creació d’ocupació de qualitat i d’alt valor afegit. Centrar-se en aquells sectors de la nostra economia històrics, la indústria alimentària, la química, l’automoció, la tèxtil relacionada amb els dissenys, entre moltes altres. Augmentar les polítiques de suport a la internacionalització de les nostres empreses, per fer créixer els mercats. Incrementar la inversió pública en infraestructures de tot tipus, com per exemple la modernització i gestió integral dels polígons industrials per incentivar la implantació d’indústries i millorar les condicions de treball de les ja instal•lades. Aquestes són algunes de les mesures d’aplicació urgent. Ha arribat l’hora que tots ens posem a treballar.

LA GENT I LA CRISI 1

Cansament és el que crec que deu tenir la majoria de la població quan sent parlar de la crisi econòmica a molts polítics i opinadors. Malauradament, també em compto en aquest grup de gent.

Sembla mentida que la majoria de partits polítics de l’arc parlamentari català cada vegada que parlen de crisi dediquin el mateix espai de temps a parlar del sacrifici que hem de fer els treballadors que de les mesures estructurals que realment necessita el nostre país per sortir-ne reforçat. Perquè és clar que mesures com ara rebaixar els sous, ja sigui dels funcionaris, dels treballadors o dels polítics, no ens ajudarà a sortir de l’actual situació econòmica. Una crisi que és internacional, però que a Catalunya i a l’Estat espanyol té unes peculiaritats que mereixen un tracte diferent que la resta de països del nostre entorn.

Si us sembla, només per a rebatre algunes aportacions fetes els últims dies, hi podem afegir algunes dades: al nostre país, més d’un milió de persones cobren menys de 1.000 euros, suposo que a tots aquests ciutadans no se’ls pot demanar més sacrificis. Segons dades de la Generalitat, els últims deu anys, el salari real dels treballadors s’ha reduït un 0,6 a causa de l’augment de la inflació constant que hem patit, per tant, dir que hi ha hagut un increment de sous desmesurat els últims anys tampoc és del tot real, almenys pel que fa a la majoria de treballadors.

A tot això hi hauríem d’afegir que l’ocupació que hem creat durant aquests anys ho ha estat en sectors de baixa productivitat, com la construcció i els serveis, on ha estat molt fàcil destruir llocs de treball, com demostra l’augment constant de l’atur, que no té comparació amb cap estat de la UE. D’altra banda, trobo a faltar que es parli de què s’ha fet amb els beneficis que han tingut els últims anys moltes empreses i que no s’han reinvertit en la societat, sinó en el benefici personal d’uns quants, com per exemple els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35, que guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana en aquestes companyies, i en cap cas per a millorar la qualitat en l’ocupació i per la inversió en desenvolupament, innovació i creixement de les empreses, que és el que han de fer els veritables empresaris. Queda clar que aquesta crisi no l’hem de pagar els més dèbils, que es poden reclamar sacrificis, però segurament, alguns, després de molts anys de beneficis, han de sacrificar-se més que d’altres. No se’ns pot posar a tots al mateix sac.

UN PREC AL MINISTRE CORBACHO

La culpa de la situació econòmica del nostre país la tenen els immigrants? Això sembla que és el que ens vol fer empassar el ministre Corbacho. I dic empassar, perquè és molt fàcil culpabilitzar el més dèbil. Per què el ministre Corbacho no parla de model productiu de l’Estat espanyol ni de les poques mesures posades en marxar per part del govern del Sr. Zapatero que durant els seus quatre anys de mandat no han treballat per a canviar el model econòmic de l’Estat? Tot i que era una petició demanada per tots els agents econòmics, ja fossin sindicats o patronals, un model econòmic que basava quasi tot el seu creixement en la construcció i no en la indústria, un model que segueix volent competir en productes de poc valor afegit i poc competitius i dependent de les fluctuacions del preu del petroli. Com pot ser que un ministre ens intenti fer creure que amb la tornada d’uns quants immigrants al seu país d’origen se solucionarà la problemàtica que pot tenir el nostre país amb l’anunciada aturada econòmica? a qui vol enganyar? a la gent de bona fe, a la gent nascuda en aquest país i que té por de perdre el seu lloc de treball?
Per ara el Sr. Corbacho ens ha explicat algunes mesures estrella que, segons ell, poden ajudar a millorar la nostra economia, doncs, per què no ens explica com reforçarà la Inspecció de Treball per a vigilar les empreses del nostre país que sempre aprofiten les crisis econòmiques per a contractar de forma irregular els treballadors? les dades estadístiques així ho demostren, sempre que l’Estat espanyol ha patit aturada econòmica, ha augmentat la precarietat. Com un ministre d’un govern d’esquerres pot parlar tan fredament del reagrupament familiar? reagrupament que moltes vegades serveix per a portar persones amb papers d’una forma ordenada. Sap que gran part de les ocupacions de les persones immigrades al nostre país són feines que la gent d’aquí no vol fer? Sap que entre tots -i aquest tots inclou les aportacions dels treballadors immigrants- hem contribuït a l’actual superàvit de la Seguretat Social? I ara, com que segons vostè, sobren, que tornin al seu país. M’agradaria fer-li una breu reflexió des del respecte absolut. El meu segon cognom és Garcia i la meva mare va néixer a Extremadura, va venir als anys 60 amb la seva família a treballar, per poder tenir una vida més digna, s’imagina que amb la crisi econòmica que va patir l’Estat a principi anys 80 li haguessin demanat que se’n tornés? vostè està fent això. Només li demano que vigili el to de les seves paraules quan parla d’immigració. Els discursos fàcils són els que agraden a la majoria, però els polítics hi som fer per pedagogia i no discursos fàcils. M’agradaria recordar-li un parell de definicions del diccionari de l’IEC, que per a mi són molt importants.
Racisme
1 Doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte a les altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc.
2 Actitud o comportament inspirats en aquesta doctrina.
Ciutadania
1 Conjunt dels ciutadans. 2 Qualitat, dret, de ciutadà. 2 En l’antiguitat, situació jurídica de les persones considerades membres de la comunitat política, la ciutat, i condició indispensable per a gaudir de drets polítics i econòmics. 2 Condició i dret que ostenten les persones que pertanyen a una comunitat política que expressa el vincle existent entre aquesta i els seus membres.
Immigració
Acció d’immigrar; l’efecte.

Anem amb compte amb les polítiques que apliquem respecte al fet migratori. Tots som ciutadans i segurament alguna vegada hem estat immigrants o serem immigrants. Tots els ciutadans ens mereixem ser tractats amb respecte.

Boqueria 357

L’altre dia a la nit, amb uns amics vam celebrar el Dijous Gras, amb una mica de retard, però no s’han de perdre les tradicions. Un cop acabat el sopar i amb una copa de cava, vam fer petar la xerrada. Però, com fan milions de persones teníem la tele engegada sense volum. I, sorpresa! feien aquell lamentable programa de Boqueria 357 lamentable no pels convidats que van portar ahir, que eren els Estopa, sinó per l’espectacle llastimós que va fer un dels seus presentadors quedant-se en calçotets. Crec que la televisió pública del nostre país no pot oferir aquesta mena de productes, còpies d’altres televisions, per guanyar espectadors. Segurament amb una programació més original, i no tant barroera, i de broma simpàtica guanyaria espectadors i els nostres impostos estarien més ben gastats. Fa dies que tenia fet l’article, però no tenia clar publicar el post però ja esta fet.

El Segrest del PSOE

Durant gran part de la legislatura hem escoltat que el PSOE estava segrestat per ERC o que el president del govern espanyol era un hostatge d’ERC. Potser ha arribat l’hora de demostrar que sí que és veritat que el PSOE, els primers dos anys de la legislatura, va estar segrestat pels homes i les dones d’Esquerra, per aquells diputats que per primera vegada des de la República tornaven a formar el grup parlamentari d’ERC al Congrés dels Diputats. Aquells dos primers anys de la legislatura van comportar un dels avenços més importants de l’estat del benestar i d’aprofundiment democràtic a l’Estat espanyol i Catalunya. Durant els primers dos anys de la legislatura que finalitza, es varen aprovar lleis com la del retorn dels papers de Salamanca, es va derogar el transvasament de l’Ebre, es va aprovar el matrimoni entre parelles d’un mateix sexe, es va aprovar la Llei de la dependència que ha universalitzat l’atenció a les persones dependents -una llei que ha estat un dels avenços més importants pel que fa a l’estat del benestar en els últims anys. Però, també es va aprovar l’Estatut d’Autonomia, un estatut que ens feia avançar en la construcció d’un país més lliure, i que representava un canvi en la relació entre l’Estat espanyol i Catalunya. Durant aquests dos anys, ERC va ser un soci incòmode, perquè, entre d’altres aspectes, als militants d’Esquerra mai se’ns passaria pel cap de voler ser ministres d’un estat que no és el nostre o ser obedients a un monarca que no ha escollit ningú.
Però, els dos últims anys de la legislatura, el president del govern espanyol, el Sr. Zapatero, ha preferit trobar-se amb aquell vell soci més dòcil, més còmode, el soci Duran i Lleida, és a dir CiU, aquell que diu que si fa falta donarà suport al Partit Popular, o que defensa uns valors conservadors. I que ens hem trobat durant aquests dos anys que els pressupostos de l’Estat han incomplert el que marca l’Estatut, no s’han tornat tots els papers de Salamanca, s’ha aprovat una Llei de la memòria històrica insuficient, no s’ha traspassat la gestió de l’aeroport del Prat o de rodalies RENFE, no s’han donat a conèixer les balances fiscals i hem tingut que empassar-nos la prepotència i sortides de to de la ministra de Foment, la magnífica Maleni, que sembla que ens estigui regalant el tren d’alta velocitat.
Podríem dir que el segrest d’Esquerra va ser beneficiós per als ciutadans del nostre país, però també per l’avenç nacional. ERC ha de tornar a ser forta a Madrid, perquè per la gent d’ERC la primera i única prioritat és tenir un país més just socialment i lliure i independent. Però, què proposem des d’Esquerra? Volem que la despesa social es posi al nivell de la mitjana dels països de la Unió Europea, que es traspassi la gestió integral de les rodalies, que la Generalitat controli l’aeroport del Prat, que tornin els papers de Salamanca, la derogació de la Llei de partits, que es treballi de veritat per acomplir els compromisos de Kyoto, i que tinguem un sistema de finançament just, perquè els ciutadans de Catalunya tinguin l’estat del benestar que es mereixen. I, sobretot, perquè cap militant d’ERC mai farà president un militant del Partit Popular. ERC torna a ser l’única garantia de l’avenç social i nacional de Catalunya.

L'Avalot

Com molta gent deu saber l’Avalot és la meva entitat juvenil, i ha tornat a encertar-la amb l’escola de formació d’enguany. La temàtica escollida va ser l’habitatge, i tot i que no vaig poder participar-hi com hagués volgut, la sensació que em queda després d’haver parlat amb els participants és que l’Avalot és l’entitat juvenil que es preocupa realment per la situació dels joves del nostre país. No com d’altres. Malauradament, un clar exemple avui d’entitat que només es mira el melic el tenim al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que ha tornat a aquells lamentables anys que els seus dirigents només es preocupaven per qui era el president i qui controlava l’entitat. On ha quedat aquell perfil de presidents com l’Eduard Vatllori, la Dolors Camats, l’Oriol Illa o en Raimon Goberna, que llançaven propostes polítiques per millorar la situació de vida dels joves catalans, que eren contundents amb els governs ja fossin de dretes o d’esquerres, a la Generalitat o als ajuntaments? Però, perdoneu, m’havia marxat del cap el tema central. L’Avalot la va tornar a encertar, va tocar un tema cabdal una altra vegada i es van llançar propostes realitzables i pragmàtiques. Crec que van gravar moltes de les xerrades, estaria bé que les pengin a Internet. Seguiu amb la bona feina