No son les pensions; es la crisi (presidente)

Diuen que la millor forma de treure el focus d’atenció sobre una veritable problemàtica és llançar una notícia bomba. Sembla que això és el que ha volgut fer el Govern central amb la proposta d’allargar l’edat de jubilació fins als 67 anys i la subsistència del nostre sistema de pensions. Enlloc es parla de la veritable problemàtica que té l’Estat espanyol, la incapacitat absoluta per a crear ocupació i frenar l’increment de l’atur.
Algú pot pensar que el veritable problema de l’actual sistema de pensions és l’edat de jubilació, la nostra edat de jubilació és de 63 anys i 10 mesos de mitjana i està per sobre de la que tenen la majoria de països que ens envolten. Una altra dada que crec que pot ser interessant és que la despesa en pensions al nostre país està 3 punts per sota de la mitjana europea. Abans de llançar aquest debat d’allargar l’edat de jubilació d’una forma generalitzada, podríem analitzar algunes mesures que el Govern podria prendre. Per exemple, evitar l’expulsió del mercat de treball de les persones més grans de 50 anys -la taxa d’ocupació d’aquest col·lectiu de treballadors està 30 punts per sota que la de la resta de la població. Se’ns diu que un dels problemes també és la incorporació tardana dels joves al mercat de treball, doncs podríem establir mesures perquè aquesta incorporació sigui abans, algú creu que als joves els agrada incorporar-se tard i precàriament al mercat laboral? Una altra mesura seria incrementar el percentatge de dones que treballen al nostre país, que encara està per sota de la mitjana de la Unió Europea, això augmentaria els ingressos de la Seguretat Social. Una altra mesura que sembla que el Govern central no té cap ganes de complir és que la Seguretat Social no pagui factures que no li pertoquen, com poden ser les bonificacions i reduccions de cotitzacions de la Seguretat Social als empresaris i els complements de mínims de les pensions -factura que l’any 2009 va representar 10.000 milions d’euros. Que no ens enganyin! És veritat que el nostre sistema públic de pensions té grans reptes, l’actual augment de l’atur i l’envelliment de la població, però la UGT no apostarà mai ni per allargar l’edat de jubilació, ni per la mercantilització del sistema, sinó per l’augment dels ingressos que pot venir per unes aportacions més grans de l’Estat, incrementar el topall màxim de cotitzacions, augmentar la productivitat del nostre país i perseguir d’una forma més dura el frau que se segueix produint a la Seguretat Social. Si us plau, no ens distreguin, parlem de les veritables causes de la crisi actual i quines solucions a llarg termini podem impulsar, i qui són els veritables culpables d’aquesta situació.

Diàleg social, sí! per construir una societat més justa

El diàleg social és la base de molts dels avenços que ha tingut la nostra societat en els últims trenta anys, empresaris i sindicats asseguts en una taula per parlar de les condicions laborals dels milions de treballadors i del futur de la indústria, entre molts d’altres aspectes. Sembla, però, que les patronals del nostre país s’han oblidat de tots els passos endavant que ha comportat aquest diàleg.
Sembla que els empresaris d’aquest país s’hagin oblidat de qui a provocat veritablement aquesta crisi econòmica. Algú creu que l’han provocat els treballadors que cobren mil euros o els petits autònoms? o l’han provocat els directius que guanyen deu milions d’euros i que els últims anys no han invertit els beneficis a les empreses sinó que els han utilitzat per especular i no per a créixer d’una forma ordenada invertint-los en innovació i en formació -peces clau del futur industrial del nostre país?
Perquè volem ser realment un país que competeixi amb les potències mundials o un país que competeixi amb salaris baixos i personal poc qualificat? Perquè hi ha una cosa que l’hem de tenir clara: ja mai més podrem tornar a competir amb productes de poc valor afegit, perquè malauradament sempre es trobarà qualsevol lloc del món en el qual es pugui produir més barat. La problemàtica real és que no tenim l’empresa actualitzada, i segurament tots hi tenim part de responsabilitat, perquè les empreses no s’actualitzen amb un acomiadament més barat, amb uns sous més baixos, o rebaixant les cotitzacions a la Seguretat Social, una peça clau del nostre estat del benestar. Les empreses s’actualitzen invertint la major part dels beneficis obtinguts els anys de bonança en investigació, en modernització d’equipaments i en la formació dels treballadors. Des de la UGT volem parlar dels veritables problemes que té el nostre sistema productiu per avançar i per construir una societat més justa i cohesionada, que és un dels reptes més importants que tenim actualment amb la crisi actual, que pot passar d’econòmica a social.
Ha arribat l’hora també de parlar dels grans reptes que tenim com a comarca, ha arribat l’hora que els sindicats, les patronals i les administracions comarcal i local seiem i afrontem aquests reptes d’una forma decidida i amb una mirada de futur. La nostra comarca està ben situada per afrontar els reptes d’una forma decidida, volem seguir essent una comarca industrial. Estem ben situats, tot i que patim la crisi econòmica com tothom, ens hem de posicionar a Catalunya com el que som, una comarca capdavantera. Els empresaris i les institucions ens trobareu per parlar de com aprofitem les infraestructures que ja tenim i les que necessitem per a créixer, com aprofitem encara més el Circuit de Catalunya per a fer créixer la indústria del motor o el turisme al Vallès Oriental, o de com fem créixer la indústria agroalimentària de qualitat -una indústria que hem de lligar a les explotacions agrícoles que tenim a la nostra comarca d’una forma més propera-, o del gran creixement que pot seguir tenint la indústria química farmacèutica aprofitant el reconeixement que està obtenint Barcelona com a capital biomèdica del sud d’Europa. Tots aquests sectors poden continuar creixent amb una ocupació d’alt valor afegit. Hem de créixer també amb el sector serveis, amb el comerç i el turisme; però, garantint sempre una ocupació de qualitat. Necessitem una formació lligada als sectors productius de la comarca, i malauradament això encara no passa ni aquí ni a la resta de Catalunya
Però, per créixer necessitem més inversió, una inversió que un cop aconseguit l’acord de finançament volem que sigui per a millorar el nivell de vida dels ciutadans i per a fer-nos avançar. Hem d’obrir una nova època pel que fa al diàleg social comarcal.
A la gent de la UGT de Catalunya ens trobareu per construir una comarca capdavantera a nivell català i europeu.

UNA FISCALITAT JUSTA PER A TOTHOM

Els últims dies al nostre país vivim un debat sobre els impostos, en el qual crec que les organitzacions sindicals hi tenim molt a dir. Per la UGT de Catalunya les reformes fiscals no han de ser conjunturals, és hora que el nostre sistema fiscal camini cap a la suficiència, generi els recursos necessaris per fer front a l’estat del benestar que necessita la nostra societat, i sigui redistributiu i progressiu: que pagui més, qui més té. Es parla molt del dèficit que està provocant la disminució de recursos recaptats per l’Administració i l’augment de les despeses que ha causat la crisi, però també és veritat que el govern de l’Estat espanyol encara té marge per endeutar-se, segons els criteris d’estabilitat pressupostària de la UE, l’endeutament públic no pot superar el 60% del PIB i l’Estat espanyol actualment se situa en el 39% del PIB; de fet, la mitjana dels principals països de la UE és del 69%. Una altra dada que segurament trencarà molts dels tòpics és conèixer realment quina és la pressió fiscal que tenim, que se situa al voltant del 32% del PIB, quan per exemple a Dinamarca o Suècia és del 48%, és clar, però, que l’estat del benestar que tenen aquests països no té res a veure amb el nostre. Es fan necessàries mesures reals contra el frau fiscal, que es calcula al voltant dels 70.000 milions d’euros; augmentar la progressivitat de l’IRPF, integrar de nou les rendes del capital i incrementar la tarifa de les rendes més altes; recuperar l’impost de patrimoni o una figura similar que gravi la riquesa i les grans fortunes; evitar la carrera fiscal a la baixa en l’impost de successions i donacions entre les comunitats autònomes, establint un mínim comú per a totes, no incrementar l’IVA general, perquè és absolutament injust, i introduir més progressivitat a l’impost amb un nou IVA per articles de luxe i ampliar la llista de productes bàsics que tributen al 4%, com per exemple els bolquers; posada en marxa d’una fiscalitat verda com ja passa a d’altres països; reforma de la Sicav (societat de capital variable) que moltes vegades s’utilitza de forma fraudulenta per les grans fortunes i grans empreses familiars; treballar cap a una harmonització fiscal a la UE per lluitar contra l’evasió de capitals; i pel que fa al govern de la Generalitat de Catalunya, recordar que el nou model de finançament amplia les competències de gestió, per tant el govern té molt més marge. Una reforma fiscal, sí, però que sigui justa amb la gent més desafavorida.

Propostes crisi

En l'ultim article del Bloc volia deixar qui creia que no teniem que pagar la crisi. Però, sincerament alhora, crec que tots tenim l’obligació de pensar com en podem sortir. Per començar, és bàsic que es torni a reprendre el diàleg social per part del Govern central. Que la patronal deixi estar les seves posicions de màxims pel que fa a la rebaixa substancial dels drets dels treballadors. Aconseguir un bon acord de finançament. El motor de l’Estat espanyol que ha estat Catalunya durant molt anys ja està esgotat, per afrontar els reptes de futur necessitem un finançament just, que l’Estat compleixi allò que s’ha pactat, com a mínim a l’Estatut. Mesures per ajudar els milers de ciutadans que són a l’atur, ja siguin de tipus formatiu o d’inserció laboral; aquestes mesures, però, han d’anar acompanyades d’un augment substancial del pressupost del servei públic d’ocupació. Però, no ens podem oblidar dels milers de treballadors que en pocs mesos perdran les prestacions i, en conseqüència, gran part dels seus ingressos, per tant, cal posar en marxa mesures per garantir uns ingressos mínims dignes per a totes aquestes persones. Si realment volem afrontar el repte de la crisi i aprendre dels nostres errors, hem d’incrementar la inversió en formació dels nostres joves, en tots els nivells. Posar en marxa un veritable pla de rescat i de modernització de la indústria al nostre país, injectar diners públics a les empreses que ho necessitin en aquests moments de tancament del crèdit bancari, ja sigui facilitant operacions creditícies o entrant a l’accionariat de moltes d’aquestes empreses amb diners públics o amb el suport de les principals caixes d’estalvi catalanes; tenint en compte que la viabilitat dels projectes ha de ser clara a llarg termini, i sempre sota la premissa de la creació d’ocupació de qualitat i d’alt valor afegit. Centrar-se en aquells sectors de la nostra economia històrics, la indústria alimentària, la química, l’automoció, la tèxtil relacionada amb els dissenys, entre moltes altres. Augmentar les polítiques de suport a la internacionalització de les nostres empreses, per fer créixer els mercats. Incrementar la inversió pública en infraestructures de tot tipus, com per exemple la modernització i gestió integral dels polígons industrials per incentivar la implantació d’indústries i millorar les condicions de treball de les ja instal•lades. Aquestes són algunes de les mesures d’aplicació urgent. Ha arribat l’hora que tots ens posem a treballar.

LA GENT I LA CRISI 1

Cansament és el que crec que deu tenir la majoria de la població quan sent parlar de la crisi econòmica a molts polítics i opinadors. Malauradament, també em compto en aquest grup de gent.

Sembla mentida que la majoria de partits polítics de l’arc parlamentari català cada vegada que parlen de crisi dediquin el mateix espai de temps a parlar del sacrifici que hem de fer els treballadors que de les mesures estructurals que realment necessita el nostre país per sortir-ne reforçat. Perquè és clar que mesures com ara rebaixar els sous, ja sigui dels funcionaris, dels treballadors o dels polítics, no ens ajudarà a sortir de l’actual situació econòmica. Una crisi que és internacional, però que a Catalunya i a l’Estat espanyol té unes peculiaritats que mereixen un tracte diferent que la resta de països del nostre entorn.

Si us sembla, només per a rebatre algunes aportacions fetes els últims dies, hi podem afegir algunes dades: al nostre país, més d’un milió de persones cobren menys de 1.000 euros, suposo que a tots aquests ciutadans no se’ls pot demanar més sacrificis. Segons dades de la Generalitat, els últims deu anys, el salari real dels treballadors s’ha reduït un 0,6 a causa de l’augment de la inflació constant que hem patit, per tant, dir que hi ha hagut un increment de sous desmesurat els últims anys tampoc és del tot real, almenys pel que fa a la majoria de treballadors.

A tot això hi hauríem d’afegir que l’ocupació que hem creat durant aquests anys ho ha estat en sectors de baixa productivitat, com la construcció i els serveis, on ha estat molt fàcil destruir llocs de treball, com demostra l’augment constant de l’atur, que no té comparació amb cap estat de la UE. D’altra banda, trobo a faltar que es parli de què s’ha fet amb els beneficis que han tingut els últims anys moltes empreses i que no s’han reinvertit en la societat, sinó en el benefici personal d’uns quants, com per exemple els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35, que guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana en aquestes companyies, i en cap cas per a millorar la qualitat en l’ocupació i per la inversió en desenvolupament, innovació i creixement de les empreses, que és el que han de fer els veritables empresaris. Queda clar que aquesta crisi no l’hem de pagar els més dèbils, que es poden reclamar sacrificis, però segurament, alguns, després de molts anys de beneficis, han de sacrificar-se més que d’altres. No se’ns pot posar a tots al mateix sac.

UN PREC AL MINISTRE CORBACHO

La culpa de la situació econòmica del nostre país la tenen els immigrants? Això sembla que és el que ens vol fer empassar el ministre Corbacho. I dic empassar, perquè és molt fàcil culpabilitzar el més dèbil. Per què el ministre Corbacho no parla de model productiu de l’Estat espanyol ni de les poques mesures posades en marxar per part del govern del Sr. Zapatero que durant els seus quatre anys de mandat no han treballat per a canviar el model econòmic de l’Estat? Tot i que era una petició demanada per tots els agents econòmics, ja fossin sindicats o patronals, un model econòmic que basava quasi tot el seu creixement en la construcció i no en la indústria, un model que segueix volent competir en productes de poc valor afegit i poc competitius i dependent de les fluctuacions del preu del petroli. Com pot ser que un ministre ens intenti fer creure que amb la tornada d’uns quants immigrants al seu país d’origen se solucionarà la problemàtica que pot tenir el nostre país amb l’anunciada aturada econòmica? a qui vol enganyar? a la gent de bona fe, a la gent nascuda en aquest país i que té por de perdre el seu lloc de treball?
Per ara el Sr. Corbacho ens ha explicat algunes mesures estrella que, segons ell, poden ajudar a millorar la nostra economia, doncs, per què no ens explica com reforçarà la Inspecció de Treball per a vigilar les empreses del nostre país que sempre aprofiten les crisis econòmiques per a contractar de forma irregular els treballadors? les dades estadístiques així ho demostren, sempre que l’Estat espanyol ha patit aturada econòmica, ha augmentat la precarietat. Com un ministre d’un govern d’esquerres pot parlar tan fredament del reagrupament familiar? reagrupament que moltes vegades serveix per a portar persones amb papers d’una forma ordenada. Sap que gran part de les ocupacions de les persones immigrades al nostre país són feines que la gent d’aquí no vol fer? Sap que entre tots -i aquest tots inclou les aportacions dels treballadors immigrants- hem contribuït a l’actual superàvit de la Seguretat Social? I ara, com que segons vostè, sobren, que tornin al seu país. M’agradaria fer-li una breu reflexió des del respecte absolut. El meu segon cognom és Garcia i la meva mare va néixer a Extremadura, va venir als anys 60 amb la seva família a treballar, per poder tenir una vida més digna, s’imagina que amb la crisi econòmica que va patir l’Estat a principi anys 80 li haguessin demanat que se’n tornés? vostè està fent això. Només li demano que vigili el to de les seves paraules quan parla d’immigració. Els discursos fàcils són els que agraden a la majoria, però els polítics hi som fer per pedagogia i no discursos fàcils. M’agradaria recordar-li un parell de definicions del diccionari de l’IEC, que per a mi són molt importants.
Racisme
1 Doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte a les altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc.
2 Actitud o comportament inspirats en aquesta doctrina.
Ciutadania
1 Conjunt dels ciutadans. 2 Qualitat, dret, de ciutadà. 2 En l’antiguitat, situació jurídica de les persones considerades membres de la comunitat política, la ciutat, i condició indispensable per a gaudir de drets polítics i econòmics. 2 Condició i dret que ostenten les persones que pertanyen a una comunitat política que expressa el vincle existent entre aquesta i els seus membres.
Immigració
Acció d’immigrar; l’efecte.

Anem amb compte amb les polítiques que apliquem respecte al fet migratori. Tots som ciutadans i segurament alguna vegada hem estat immigrants o serem immigrants. Tots els ciutadans ens mereixem ser tractats amb respecte.

Boqueria 357

L’altre dia a la nit, amb uns amics vam celebrar el Dijous Gras, amb una mica de retard, però no s’han de perdre les tradicions. Un cop acabat el sopar i amb una copa de cava, vam fer petar la xerrada. Però, com fan milions de persones teníem la tele engegada sense volum. I, sorpresa! feien aquell lamentable programa de Boqueria 357 lamentable no pels convidats que van portar ahir, que eren els Estopa, sinó per l’espectacle llastimós que va fer un dels seus presentadors quedant-se en calçotets. Crec que la televisió pública del nostre país no pot oferir aquesta mena de productes, còpies d’altres televisions, per guanyar espectadors. Segurament amb una programació més original, i no tant barroera, i de broma simpàtica guanyaria espectadors i els nostres impostos estarien més ben gastats. Fa dies que tenia fet l’article, però no tenia clar publicar el post però ja esta fet.