TORNEM A PLANTAR CARA A LES RETALLADES

Malauradament, sembla que el Govern de l’Estat no ha volgut entendre el missatge dels milions de treballadors que el 29 de setembre, i diguin el que diguin, vam fer una de les aturades més importants des de la restauració de la democràcia. Un missatge clar i contundent: la gent del carrer, el ciutadà normal i corrent està fart de pagar els plats trencats de la crisi econòmica, de pagar amb el seu lloc de treball, amb la seva baixada de sou, amb la retallada de la seva pensió, en definitiva, amb la retallada del poc estat del benestar de què gaudeix. Sembla, però, que el missatge que sí que ha volgut entendre el Govern espanyol és els dels 37 empresaris amb els quals es va reunir fa unes setmanes. Per cert, la majoria dels quals són, en part, els grans culpables de la crisi que estem vivim. Em pregunto què van pensar molt petits i mitjans empresaris del nostre país quan van veure que el govern es reunia amb els culpables del tancament de crèdit a les empreses, del mal servei elèctric que tenim al nostre país o del servei nefast de telefonia. I és clar, és més fàcil fer cas a aquests grans empresaris que al ciutadà que és a l’atur i que es quedarà sense la seva prestació en pocs mesos.
Segons el Govern, és l’hora de continuar amb les retallades (reformes) que necessita l’Estat espanyol, retallades de drets socials (reformes) que segurament seran tan útils com la reforma laboral que ha servit per augmentar la contractació temporal, i perquè es facin acomiadaments més barats de treballadors fixos. Per el govern central la primera reforma urgent és la reforma de les pensions per cert trencant el consens historic del pacte de Toledo. S’ha de tenir en compte que el sistema de la Seguretat Social ha obtingut els deu primers mesos del 2010 un superàvit pressupostari de 10.077,16 milions d’euros, que suposa al voltant del 0,96% del PIB del país, tot i que per a alguns està en crisi. No hi ha ningú, però, que parli del capital que han perdut gran part dels fons de pensions privats durant aquests anys de crisi. L’altra gran reforma que vol fer el Govern de l’Estat és la reforma de la negociació col·lectiva. Es vol trencar la ultra activitat dels convenis, que vol dir negociar gran part de les condicions laborals cada vegada des de zero, en cap cas es vol parlar de com millorar els convenis i adaptar-los a les necessitats reals de les empreses o territoris –en canvi el que sí que es vol fer es recentralitzar la negociació col·lectiva.
En canvi, el Govern es nega a parlar de les reformes que realment necessita el nostre país, la reforma de la formació, que faria molt més fàcil i profund el canvi en el model productiu, que hem de tirar endavant per tornar a créixer no com una economia especulativa sinó productiva, l’increment de la inversió en R+D i no el procés invers, la reforma fiscal perquè paguin més els que més tenen, entre molts d’altres aspectes, com per exemple impulsar una veritable construcció europea quan sembla que ja ningú no creu en el model d’estat del benestar que representa Europa.
Ha arribat l’hora que tornem a escalfar motors, sense mourens de la taula de negociació, pero el que tenim clar es que no admetrem cap imposicio que recordin que han de governar per la majoria i no per uns quants especuladors. Hem de tornar a plantar cara, i plantarem cara tots junts per lluitar contra la injustícia social.

Plantem cara a la reforma laboral

Avui el Govern de l’Estat aprovarà una reforma laboral que només servirà per augmentar la precarietat laboral al nostre país. Aquesta frase possiblement sona molt contundent, però malauradament és així. Una reforma que obre les portes al contracte únic amb l’abaratiment de l’acomiadament que es produeix amb la generalització del contracte de 33 dies d’indemnització per acomiadament improcedent i de 20 dies pel procedent, i d’aquest s’han de descomptar els 8 dies que pagarà Fogasa i no l’empresari. Una reforma que no servirà per a millorar la contractació dels joves, ja que per exemple el contracte de formació es podria utilitzar durant cinc anys i, en lloc dels quatre actuals i per tant, allargar els sous baixos i la precarietat en aquest col·lectiu. S’obre la porta a les empreses privades en l’àmbit de la mediació laboral i, per tant, els serveis públics d’ocupació només quedaran com a simples registres en un futur no molt llunyà, es fa un atac directe a la negociació col·lectiva i es permet que les empreses es puguin despenjar dels convenis d’una forma més ràpida en l’àmbit de la flexibilitat horària i dels salaris, amb la inseguretat que això provocarà en molts treballadors i que també perjudicarà en un futur no molt llunya a les empreses series. És una reforma que ens allunya d’Europa i ens apropa a països que no tenen res a veure amb el nostre model de societat, no és una reforma per sortir de la crisi, és una reforma que servirà perquè les relacions laborals de futur siguin molt més precàries i els empresaris puguin acomiadar d’una forma ràpida. En definitiva, és una reforma en gran mesura dictada per la patronal. No és una reforma d’un govern proper a la classe treballadora. Una reforma que segurament enduriran en el tràmit parlamentari CiU i PP, i en la qual sincerament esperem que cap partit de l’esquerra s’hi sumi. És per això que tots ens hem de mobilitzar per defensar el nostre model de cohesió social, perquè gran part de la classe política del nostre país s’ha posat del costat dels poderosos i ha oblidat a qui representa. Una resposta en forma de vaga general el proper 29 de setembre que coincidirà amb mobilitzacions a tot Europa, perquè tots els europeus ens hem de mobilitzar per a defensar el model europeu de cohesió i solidaritat entre els països i els ciutadans. No volem pagar la crisi econòmica, que la paguin els que l’han provocat. Es l’hora de plantar cara a la crisi.

No son les pensions; es la crisi (presidente)

Diuen que la millor forma de treure el focus d’atenció sobre una veritable problemàtica és llançar una notícia bomba. Sembla que això és el que ha volgut fer el Govern central amb la proposta d’allargar l’edat de jubilació fins als 67 anys i la subsistència del nostre sistema de pensions. Enlloc es parla de la veritable problemàtica que té l’Estat espanyol, la incapacitat absoluta per a crear ocupació i frenar l’increment de l’atur.
Algú pot pensar que el veritable problema de l’actual sistema de pensions és l’edat de jubilació, la nostra edat de jubilació és de 63 anys i 10 mesos de mitjana i està per sobre de la que tenen la majoria de països que ens envolten. Una altra dada que crec que pot ser interessant és que la despesa en pensions al nostre país està 3 punts per sota de la mitjana europea. Abans de llançar aquest debat d’allargar l’edat de jubilació d’una forma generalitzada, podríem analitzar algunes mesures que el Govern podria prendre. Per exemple, evitar l’expulsió del mercat de treball de les persones més grans de 50 anys -la taxa d’ocupació d’aquest col·lectiu de treballadors està 30 punts per sota que la de la resta de la població. Se’ns diu que un dels problemes també és la incorporació tardana dels joves al mercat de treball, doncs podríem establir mesures perquè aquesta incorporació sigui abans, algú creu que als joves els agrada incorporar-se tard i precàriament al mercat laboral? Una altra mesura seria incrementar el percentatge de dones que treballen al nostre país, que encara està per sota de la mitjana de la Unió Europea, això augmentaria els ingressos de la Seguretat Social. Una altra mesura que sembla que el Govern central no té cap ganes de complir és que la Seguretat Social no pagui factures que no li pertoquen, com poden ser les bonificacions i reduccions de cotitzacions de la Seguretat Social als empresaris i els complements de mínims de les pensions -factura que l’any 2009 va representar 10.000 milions d’euros. Que no ens enganyin! És veritat que el nostre sistema públic de pensions té grans reptes, l’actual augment de l’atur i l’envelliment de la població, però la UGT no apostarà mai ni per allargar l’edat de jubilació, ni per la mercantilització del sistema, sinó per l’augment dels ingressos que pot venir per unes aportacions més grans de l’Estat, incrementar el topall màxim de cotitzacions, augmentar la productivitat del nostre país i perseguir d’una forma més dura el frau que se segueix produint a la Seguretat Social. Si us plau, no ens distreguin, parlem de les veritables causes de la crisi actual i quines solucions a llarg termini podem impulsar, i qui són els veritables culpables d’aquesta situació.

Diàleg social, sí! per construir una societat més justa

El diàleg social és la base de molts dels avenços que ha tingut la nostra societat en els últims trenta anys, empresaris i sindicats asseguts en una taula per parlar de les condicions laborals dels milions de treballadors i del futur de la indústria, entre molts d’altres aspectes. Sembla, però, que les patronals del nostre país s’han oblidat de tots els passos endavant que ha comportat aquest diàleg.
Sembla que els empresaris d’aquest país s’hagin oblidat de qui a provocat veritablement aquesta crisi econòmica. Algú creu que l’han provocat els treballadors que cobren mil euros o els petits autònoms? o l’han provocat els directius que guanyen deu milions d’euros i que els últims anys no han invertit els beneficis a les empreses sinó que els han utilitzat per especular i no per a créixer d’una forma ordenada invertint-los en innovació i en formació -peces clau del futur industrial del nostre país?
Perquè volem ser realment un país que competeixi amb les potències mundials o un país que competeixi amb salaris baixos i personal poc qualificat? Perquè hi ha una cosa que l’hem de tenir clara: ja mai més podrem tornar a competir amb productes de poc valor afegit, perquè malauradament sempre es trobarà qualsevol lloc del món en el qual es pugui produir més barat. La problemàtica real és que no tenim l’empresa actualitzada, i segurament tots hi tenim part de responsabilitat, perquè les empreses no s’actualitzen amb un acomiadament més barat, amb uns sous més baixos, o rebaixant les cotitzacions a la Seguretat Social, una peça clau del nostre estat del benestar. Les empreses s’actualitzen invertint la major part dels beneficis obtinguts els anys de bonança en investigació, en modernització d’equipaments i en la formació dels treballadors. Des de la UGT volem parlar dels veritables problemes que té el nostre sistema productiu per avançar i per construir una societat més justa i cohesionada, que és un dels reptes més importants que tenim actualment amb la crisi actual, que pot passar d’econòmica a social.
Ha arribat l’hora també de parlar dels grans reptes que tenim com a comarca, ha arribat l’hora que els sindicats, les patronals i les administracions comarcal i local seiem i afrontem aquests reptes d’una forma decidida i amb una mirada de futur. La nostra comarca està ben situada per afrontar els reptes d’una forma decidida, volem seguir essent una comarca industrial. Estem ben situats, tot i que patim la crisi econòmica com tothom, ens hem de posicionar a Catalunya com el que som, una comarca capdavantera. Els empresaris i les institucions ens trobareu per parlar de com aprofitem les infraestructures que ja tenim i les que necessitem per a créixer, com aprofitem encara més el Circuit de Catalunya per a fer créixer la indústria del motor o el turisme al Vallès Oriental, o de com fem créixer la indústria agroalimentària de qualitat -una indústria que hem de lligar a les explotacions agrícoles que tenim a la nostra comarca d’una forma més propera-, o del gran creixement que pot seguir tenint la indústria química farmacèutica aprofitant el reconeixement que està obtenint Barcelona com a capital biomèdica del sud d’Europa. Tots aquests sectors poden continuar creixent amb una ocupació d’alt valor afegit. Hem de créixer també amb el sector serveis, amb el comerç i el turisme; però, garantint sempre una ocupació de qualitat. Necessitem una formació lligada als sectors productius de la comarca, i malauradament això encara no passa ni aquí ni a la resta de Catalunya
Però, per créixer necessitem més inversió, una inversió que un cop aconseguit l’acord de finançament volem que sigui per a millorar el nivell de vida dels ciutadans i per a fer-nos avançar. Hem d’obrir una nova època pel que fa al diàleg social comarcal.
A la gent de la UGT de Catalunya ens trobareu per construir una comarca capdavantera a nivell català i europeu.

UNA FISCALITAT JUSTA PER A TOTHOM

Els últims dies al nostre país vivim un debat sobre els impostos, en el qual crec que les organitzacions sindicals hi tenim molt a dir. Per la UGT de Catalunya les reformes fiscals no han de ser conjunturals, és hora que el nostre sistema fiscal camini cap a la suficiència, generi els recursos necessaris per fer front a l’estat del benestar que necessita la nostra societat, i sigui redistributiu i progressiu: que pagui més, qui més té. Es parla molt del dèficit que està provocant la disminució de recursos recaptats per l’Administració i l’augment de les despeses que ha causat la crisi, però també és veritat que el govern de l’Estat espanyol encara té marge per endeutar-se, segons els criteris d’estabilitat pressupostària de la UE, l’endeutament públic no pot superar el 60% del PIB i l’Estat espanyol actualment se situa en el 39% del PIB; de fet, la mitjana dels principals països de la UE és del 69%. Una altra dada que segurament trencarà molts dels tòpics és conèixer realment quina és la pressió fiscal que tenim, que se situa al voltant del 32% del PIB, quan per exemple a Dinamarca o Suècia és del 48%, és clar, però, que l’estat del benestar que tenen aquests països no té res a veure amb el nostre. Es fan necessàries mesures reals contra el frau fiscal, que es calcula al voltant dels 70.000 milions d’euros; augmentar la progressivitat de l’IRPF, integrar de nou les rendes del capital i incrementar la tarifa de les rendes més altes; recuperar l’impost de patrimoni o una figura similar que gravi la riquesa i les grans fortunes; evitar la carrera fiscal a la baixa en l’impost de successions i donacions entre les comunitats autònomes, establint un mínim comú per a totes, no incrementar l’IVA general, perquè és absolutament injust, i introduir més progressivitat a l’impost amb un nou IVA per articles de luxe i ampliar la llista de productes bàsics que tributen al 4%, com per exemple els bolquers; posada en marxa d’una fiscalitat verda com ja passa a d’altres països; reforma de la Sicav (societat de capital variable) que moltes vegades s’utilitza de forma fraudulenta per les grans fortunes i grans empreses familiars; treballar cap a una harmonització fiscal a la UE per lluitar contra l’evasió de capitals; i pel que fa al govern de la Generalitat de Catalunya, recordar que el nou model de finançament amplia les competències de gestió, per tant el govern té molt més marge. Una reforma fiscal, sí, però que sigui justa amb la gent més desafavorida.

Propostes crisi

En l'ultim article del Bloc volia deixar qui creia que no teniem que pagar la crisi. Però, sincerament alhora, crec que tots tenim l’obligació de pensar com en podem sortir. Per començar, és bàsic que es torni a reprendre el diàleg social per part del Govern central. Que la patronal deixi estar les seves posicions de màxims pel que fa a la rebaixa substancial dels drets dels treballadors. Aconseguir un bon acord de finançament. El motor de l’Estat espanyol que ha estat Catalunya durant molt anys ja està esgotat, per afrontar els reptes de futur necessitem un finançament just, que l’Estat compleixi allò que s’ha pactat, com a mínim a l’Estatut. Mesures per ajudar els milers de ciutadans que són a l’atur, ja siguin de tipus formatiu o d’inserció laboral; aquestes mesures, però, han d’anar acompanyades d’un augment substancial del pressupost del servei públic d’ocupació. Però, no ens podem oblidar dels milers de treballadors que en pocs mesos perdran les prestacions i, en conseqüència, gran part dels seus ingressos, per tant, cal posar en marxa mesures per garantir uns ingressos mínims dignes per a totes aquestes persones. Si realment volem afrontar el repte de la crisi i aprendre dels nostres errors, hem d’incrementar la inversió en formació dels nostres joves, en tots els nivells. Posar en marxa un veritable pla de rescat i de modernització de la indústria al nostre país, injectar diners públics a les empreses que ho necessitin en aquests moments de tancament del crèdit bancari, ja sigui facilitant operacions creditícies o entrant a l’accionariat de moltes d’aquestes empreses amb diners públics o amb el suport de les principals caixes d’estalvi catalanes; tenint en compte que la viabilitat dels projectes ha de ser clara a llarg termini, i sempre sota la premissa de la creació d’ocupació de qualitat i d’alt valor afegit. Centrar-se en aquells sectors de la nostra economia històrics, la indústria alimentària, la química, l’automoció, la tèxtil relacionada amb els dissenys, entre moltes altres. Augmentar les polítiques de suport a la internacionalització de les nostres empreses, per fer créixer els mercats. Incrementar la inversió pública en infraestructures de tot tipus, com per exemple la modernització i gestió integral dels polígons industrials per incentivar la implantació d’indústries i millorar les condicions de treball de les ja instal•lades. Aquestes són algunes de les mesures d’aplicació urgent. Ha arribat l’hora que tots ens posem a treballar.

LA GENT I LA CRISI 1

Cansament és el que crec que deu tenir la majoria de la població quan sent parlar de la crisi econòmica a molts polítics i opinadors. Malauradament, també em compto en aquest grup de gent.

Sembla mentida que la majoria de partits polítics de l’arc parlamentari català cada vegada que parlen de crisi dediquin el mateix espai de temps a parlar del sacrifici que hem de fer els treballadors que de les mesures estructurals que realment necessita el nostre país per sortir-ne reforçat. Perquè és clar que mesures com ara rebaixar els sous, ja sigui dels funcionaris, dels treballadors o dels polítics, no ens ajudarà a sortir de l’actual situació econòmica. Una crisi que és internacional, però que a Catalunya i a l’Estat espanyol té unes peculiaritats que mereixen un tracte diferent que la resta de països del nostre entorn.

Si us sembla, només per a rebatre algunes aportacions fetes els últims dies, hi podem afegir algunes dades: al nostre país, més d’un milió de persones cobren menys de 1.000 euros, suposo que a tots aquests ciutadans no se’ls pot demanar més sacrificis. Segons dades de la Generalitat, els últims deu anys, el salari real dels treballadors s’ha reduït un 0,6 a causa de l’augment de la inflació constant que hem patit, per tant, dir que hi ha hagut un increment de sous desmesurat els últims anys tampoc és del tot real, almenys pel que fa a la majoria de treballadors.

A tot això hi hauríem d’afegir que l’ocupació que hem creat durant aquests anys ho ha estat en sectors de baixa productivitat, com la construcció i els serveis, on ha estat molt fàcil destruir llocs de treball, com demostra l’augment constant de l’atur, que no té comparació amb cap estat de la UE. D’altra banda, trobo a faltar que es parli de què s’ha fet amb els beneficis que han tingut els últims anys moltes empreses i que no s’han reinvertit en la societat, sinó en el benefici personal d’uns quants, com per exemple els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35, que guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana en aquestes companyies, i en cap cas per a millorar la qualitat en l’ocupació i per la inversió en desenvolupament, innovació i creixement de les empreses, que és el que han de fer els veritables empresaris. Queda clar que aquesta crisi no l’hem de pagar els més dèbils, que es poden reclamar sacrificis, però segurament, alguns, després de molts anys de beneficis, han de sacrificar-se més que d’altres. No se’ns pot posar a tots al mateix sac.