30 anys de compromís

Ahir vaig anar a l’acte d’homenatge als companys que fa més de trenta anys que són afiliats a la UGT de Catalunya, al Vallès Occidental. I la veritat, són d’aquelles coses que et fan pensar. Et fan pensar si podràs estar a l’alçada del que representa ser membre de la UGT de Catalunya, amb tota la càrrega que això comporta, però no només la càrrega històrica, sinó també la història de totes les persones que en formen part i que en formaran part. Crec que serà molt difícil, però almenys ho intentarem. Per cert, ahir faltava una persona molt important, l’Ángel Jiménez, un referent per al sindicalisme català, que va creure que la gent jove del sindicat podíem fer moltes coses, un sindicalista d’aquells que donava gust d’escoltar, jo no l’oblidaré mai.

Els Veïns i la gent jove

Dissabte a la tarda nit vaig anar al concert de l’Avalot, la meva entitat juvenil preferida, i sincerament crec que la millor :). Per cert, un concert molt potent tot i les limitacions econòmiques que tota organització juvenil té. Va ser lamentable el tema de l’actitud dels veïns i de les administracions, que no sabem aguantar la pressió. El concert va haver de començar a les nou de la tarda i acabar a les dotze, a les deu trenta teníem un veí queixant-se pel soroll. Suposo que deu ser per això que havia d’acabar a les dotze: per la maleïda pressió dels veïns, però en cap cas es té en compte que la gent jove també són veïns i ciutadans. Una pressió semblant d’alguns ciutadans és la que comença a existir a Granollers, pel soroll que fa la festa major, espero que l’Administració competent sàpiga valorar què representa la festa major de Granollers i el potencial que té. O l’esbarjo a la nit es fa als nuclis urbans o la gent jove ha d’agafar el cotxe i marxar cap a aquests magnífics centres d’esbarjo als afores de les ciutats, amb totes les problemàtiques i conseqüències lamentables que això comporta. Suposo que no volem les ciutats buides.

Els creadors d’opinió

Les valoracions dels opinants són molt importants si es fan des de la proximitat i la vivència pròpia. Sóc un gran admirador de Richard Kapuscinski, un brillant periodista, d’aquells que per fer una crònica trepitjaven el terreny. Sembla que això no passa últimament gaire a Granollers.

L'oposició i la majoria absoluta

Perdoneu, fa molt dies que tinc el bloc abandonat... espero poder mantenir el ritme a partir d’ara.


El dimarts de la setmana passada vàrem tenir ple a l’Ajuntament. La veritat és que la Isabel està en plena forma. Però, anem per feina, crec que comencem a trobar la línia de la nostra oposició, segurament existeixen molts projectes de ciutat en què estarem d’acord amb el PSC; molts anys de governar de forma conjunta i un model de ciutat en alguns aspectes compartits, però també es nota que el PSC comença a aplicar la seva majoria absoluta. Creació de nous llocs de treball, moviments que molta gent a dins de l’Ajuntament no comprèn, o per exemple subvencions donades fora de termini i per sobre del que es dóna a d’altres entitats. Cada partit polític té les seves prioritats polítiques, això és indiscutible, i és el que ha volgut demostrar el nostre alcalde. ERC va posar en dubte aquestes subvencions. La resposta del govern va ser que el tràmit havia començat amb ERC al govern i que molta gent de Granollers formava part d’aquesta entitat. Pel que fa al tràmit, això és veritat; però ERC es va negar a donar aquesta subvenció, si més no d’una quantitat tan gran; la segona qüestió és més discutible, us imagineu l’Ajuntament de Granollers donant una subvenció al Barça perquè molta gent de la ciutat n’és sòcia? El problema no és aquest, sinó el model de política cultural que volem aplicar a la nostra ciutat. Us asseguro que seguirem atents.

Una bona cole

Aquest diumenge, tenies problemes per decidir quin diari comprar. La veritat és que jo el problema el tinc sempre, perquè amb els que comparteixo línia editorial en un moment els tinc enllestits, i els altres... t’has de posar un filtre per a llegir-los. Però, el problema de la decisió de compra no era aquest sinó les dues magnífiques col·leccions que La Vanguardia i l’Avui treien a la venda, un recopilatori d’en Lluís Llach i la col·lecció de la Nova Cançó. Voldria felicitar aquest dos diaris per la qualitat d’ambdues. Aquestes petites coses moltes vegades et fan sentir que el nostre país encara continua existint, tot i que molts treballin perquè no sigui així. El problema serà el cap de setmana vinent, quan s’hagi de pagar el preu real...

Les esquerres s’obliden de les esquerres

La veritat, t’ho pots esperar tot d’una ministra com la Sra. Álvarez. Però, tot té un límit, aquesta setmana es reuneix amb uns denominats representants de la societat civil catalana i s’oblida per exemple dels sindicats. És possible que la Sra. Álvarez s’hagi reunit amb gent que no fan servir el tren per anar a treballar i, per tant, no pateixen la incompetència d’aquesta senyora. El problema és que, segons tots els mitjans de comunicació, els representats de la denominada societat civil varen marxar molt contents de la “villa y corte de Madrid”. Malauradament, es torna a repetir la imatge històrica de sempre, l’empresariat català –que, per cert, m’agradaria qüestionar a quin empresariat representen; les quatre promeses; un bon dinar, i tots tan contents. Quin país que tenim! Si us plau una mica de seriositat. Per cert, senyora ministra, aquest estiu un diputat del meu partit la va acusar d'actuar com un “señorito andaluz”, i tots els que tenim alguna arrel al sud de l’Estat vàrem compartir la seva enrabiada, tots sabem què han representat els “señoritos andaluces” quant a repressió envers la gent de la seva terra. Però, hauria de ser conscient que amb la trobada d’aquesta setmana, vostè s’ha reunit amb els “señoritos”, i s’ha oblidat dels treballadors.

Models de ciutat

Aquest estiu he tornat a pujar a Astúries, la veritat és que aquest Principat cada vegada m’agrada més, suposo que en gran part deu ser per la companyia -és la millor amb qui hi podria anar-, o potser la gent amb qui comparteixo aquest moment d’esbarjo.
La veritat, però, és que aquest segon estiu m’ha servit per a conèixer molt millor Gijón. Però, entrem en matèria, per a conèixer una ciutat el punt bàsic és tenir un bon guia i jo, aquest estiu, he comptat amb un guia excel·lent. Gijón és una ciutat que no admet cap comparació amb Granollers, ja no només per la seva grandària (277.887 habitants) o que el seu terme municipal és molt més gran que el de Granollers, entre moltes d’altres coses. Una de les coses que tenim en comú és que aquesta ciutat també ha pensat un centre comercial per a vianants com Granollers. La ciutat està tenint un creixement de població molt gran, però aquest creixement de població es fa acompanyat d'equipaments. Avui m’agradaria parlar dels equipaments esportius, que això potser sí que mereix una comparació. Actualment, compta amb tot un seguit d'instal·lacions esportives –que, la veritat, a mi em fan molta enveja-; n’enumeraré unes quantes: sis instal·lacions amb piscines -algunes amb més d'una piscina-, nous pavellons, dos centres d’esquaix, tres centre per practicar pàdel, dos de tennis, tres circuits de fúting. Entre d’altres que potser no admeten cap comparació amb Granollers com poden ser un hipòdrom municipal i dos camps de golf també municipals. Per cert, el que està fent Gijón és construir instal·lacions esportives compactes amb diferents serveis. Un model que sembla que a la nostra ciutat no està gaire de moda. Les comparacions són odioses, però potser ha arribat el moment que la nostra ciutat comenci a tenir instal·lacions esportives a tots els barris, i no em refereixo als camps de futbol, sinó que per anar a la piscina no s’hagi de fer el trajecte d'una punta a l’altra de la ciutat, ni per jugar a tennis... us imagineu poder anar a la piscina al barri de l’Hostal? o poder jugar a pàdel en una pista municipal i a preus populars? o que la nostra ciutat tornés a tenir pistes d’esquaix?