Per un model econòmic i social igualitari.

Les dones i els homes del Vallès Oriental commemorem un any més el 8 de març, el Dia Internacional de totes les dones.

Un dia ple de reivindicacions, d’homenatges i d’esperança. En la commemoració del 8 de març com a Dia Internacional de les Dones, recordem la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, a on van morir 142 obreres que l'any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals. Des de l’inici de la revolució industrial, Catalunya no va quedar al marge de les reivindicacions de les dones per millorar les precàries condicions laborals. Un exemple és la vaga que 3500 treballadores del sector tèxtil d Igualada van fer el 1881.

Des de llavors, les fites aconseguides són moltes però, no ens podem permetre ni un pas enrere. En els últims anys la nostra societat ha avançat cap a la igualtat de forma important i significativa quant els drets de les dones però, encara hi ha molts objectius a aconseguir; les morts per violència masclista són un clar exemple de que la igualtat i el respecte cap a les dones no s ha assolit.

Avui hem de reivindicar més fort que mai la importància de la igualtat d’oportunitats com a condició indispensable per al creixement sostenible, l’ocupació, la competitivitat, l’excel·lència científica i la cohesió social. La igualtat entre dones i homes és una qüestió de drets fonamentals i de justícia social però també una condició prèvia per a la superació de la crisi econòmica i financera que estem patint.

La UGT Vallès Oriental rebutgem la reforma laboral ja que, lluny de crear ocupació, contribueix a l’augment de la precarietat laboral i la disminució de la protecció social de les dones, a banda de no corregir la desigualtat de que les dones guanyin un 26% menys que els homes avui dia a Catalunya.

Des de la UGT Vallès Oriental continuem apostant per un nou contracte social que asseguri el repartiment entre dones i homes de tots els treballs, els remunerats i els de cura de les persones, així com el repartiment de poder de tots els àmbits.

Les polítiques d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes requereixen d’una veritable conscienciació de tots els agents socials i la seva rendibilitat es tradueix en majors taxes d’ocupació, més contribució al PIB, majors ingressos fiscals, índex de natalitat sostenibles i més cohesió social.

La UGT defensem que l’actual context econòmic no pot aturar les reivindicacions per a la  igualtat. És necessari, doncs, exigir fermament el compliment de la Llei d’Igualtat, desenvolupant mesures i plans d’igualtat, per tal que en aquest moments de canvi puguem avançar cap un nou model productiu inclusiu. Perquè la crisi també vol dir oportunitat, s’ha d’aprofitar aquest  canvi per a incorporar una perspectiva de gènere que permeti arribar a la igualtat efectiva en tots els àmbits.

8 Març  2011

Onze de Setembre. Aturem les retallades social i nacionals

És la resposta que hem de donar aquest últim any de retallades i de menyspreus continuats envers la ciutadania d’aquest país. Uns menyspreus que han estat llançats des de tots els estaments contra la classe treballadora, contra els que realment estem pagant la crisi econòmica. Ens han retallat els nostres drets laborals. Retallada rere retallada, el govern de l’Estat ha entès que la forma de sortir de la crisi era fer-nos més precaris a tots, excepte a aquells que ens han portat a aquesta crisi, els grans especuladors i les grans fortunes, que cada vegada són més riques per a continuar especulant. Ens han retallat el petit estar del benestar que tenim, sanitat, serveis socials i escola, i és clar que les conseqüències de retallar en metges, ajudes socials i professors, les pagarem d’aquí a uns anys, perquè el nostre país s’encamina cap a un futur amb més desigualtats socials. Però, també ens volen retallar els nostres anhels de seguir avançant com a poble lliure. Fa un any ens van retallar l’Estatut referendat pel poble de Catalunya, han aprovat un canvi constitucional sense el consens de la ciutadania, sense un veritable debat polític ni social de cap classe, i sense que el canvi sigui ratificat pels ciutadans. Una reforma que retalla la capacitat de decisió dels futurs governs del nostre país en l’àmbit econòmic i que es farà servir per incentivar encara més les retallades socials en moments de crisi com els que ara vivim. Perquè aquest canvi constitucional no ha servit per marcar un mínim de despesa social, perquè no ha servit per posar un límit al dèficit fiscal que existeix a l’Estat espanyol i que perjudica greument els ciutadans catalans, el canvi a la Constitució és un altre cop de gràcia al nostre autogovern. Però, l’ultima agressió per part del sistema judicial és la interlocutòria del TSJC sobre la immersió lingüística. Ens retallen drets, no tenen en compte que vam votar i aprovar el nou Estatut, i ara volen trencar la nostra cohesió social, intentant eliminar la immersió lingüística, una de les peces clau per impulsar la construcció del nostre país com és actualment, amb gent de diferents procedències que forma part d’un sol poble, el poble català. Aquest Onze de Setembre ens ha de servir per reivindicar i defensar la nostra cohesió com a poble davant d’aquells que la volen trencar. Per plantar cara i no acatar les decisions d’uns jutges que volen estar per sobre de la sobirania popular. És l’hora de recordar que el nostre país no avançarà socialment si no ho fa nacionalment.

La demagògia sobre els treballadors públics i el finançament

Els nous alcaldes escollits el passat cap de setmana hauran de seguir afrontant els reptes que ens marca l’actual situació de crisi econòmica i social. Sembla, però, que la recepta de moda és culpabilitzar els treballadors públics dels problemes de finançament dels ajuntaments. I, malauradament, quan parlem de personal, el més fàcil és acomiadar, en tenim un clar exemple en els més de cinc milions d’aturats. Les administracions, i especialment els ajuntaments, són les dipositàries de la garantia d’igualtat de tracte de tots els ciutadans i els treballadors públics, els garants que aquesta igualtat sigui real. És per això que no es pot parlar de retallades en l’àmbit dels treballadors municipals d’una forma frívola i sense analitzar-ne les conseqüències que pot comportar. Primer de tot, hauríem de recordar que totes les administracions han reduït el sou dels seus treballadors un 5%. Una de les opcions de què es parla més ara és la de presentar un ERO; les administracions tenen disminució de beneficis o pèrdues? Gran part del finançament de les administracions locals prové dels impostos, subvencions o transferències d’altres administracions, per tant, els ajuntaments que tinguin pèrdues només han de quadrar els seus ingressos via augment de taxes o demanar a les administracions deutores que paguin i, si no, denunciar l’impagament. Abans, però, d’aplicar un ERO, la majoria d’ajuntaments haurien de complir l’EBEP (Estatut Bàsic de l’Empleat Públic), que no s’està complint pel que fa a l’oferta pública d’ocupació en gairebé cap administració, entre moltes d’altres irregularitats, per exemple en el personal laboral. Abans de fer neteja, primer cal endreçar, i potser tindríem moltes sorpreses. Es parla també de l’externalització dels serveis públics -la majoria dels quals eren rendibles per les empreses privades. Ens podem imaginar l’externalització de la seguretat? Hi ha serveis que és impossible d’externalitzar, només els poden executar funcionaris públics. L’externalització sovint representa l’empitjorament dels serveis i la rebaixa de les condicions laborals. Afrontem el repte de millorar l’Administració, però no vulguem obrir debats falsos, abans d’acomiadar un treballador -i, per tant, reduir serveis-, retallem d’altres aspectes més superflus que, si s’expliquen d’una forma tranquil·la, la ciutadania els entendrà.
No creem debats que no són reals, les administracions públiques han de gestionar amb rigor i serietat, però totes les regles de les empreses no serveixen en aquest cas. I, sobretot, no criminalitzem els treballadors que vetllen per la nostra salut, formació o seguretat, entre d’altres. Obrim un debat, però expliquem tota la veritat, i no només la part que interessa a uns quants.

Els governs tenen política industrial ?

És la pegunta que ens fem últimament molta gent de la nostra comarca, vivim estorats a la marxa o tancament de moltes industries del nostre país sense cap mena d'acció per part del govern i amb la sensació que fins i tot es col·labora amb les empreses, perquè acabin marxant. Els motius que donen les multinacionals per tancar les plantes que tenen al nostre país poden ser molts, i quant ens referim a plantes i no empreses ho diem conscientment, ja que les decisions sobre el futur i viabilitat no es prenen aquí. Però aquest no és el principal problema, el principal problema és la històrica manca de polítiques industrials del nostres país i de l'estat espanyol, i el sector de la moto és un clar exemple, les deslocalitzacions no s'estan produint a plantes amb sous més baixos sinó a països en els quals les condicions laborals i els sous són més alts que al nostre país, en tenim un clar exemple en el cas de Yamaha a França i Derbi a Itàlia. El cas de Derbi és un clar exemple de falta de suport a industries capdavanteres del nostre país per part del govern i la suma de molts anys de inacció, ja sigui en la compra per part de multinacionals de marques emblemàtiques, com podria ser Newpol o la mateixa Derbi clar exemple d'empreses conegudes a nivell comarcal i en les quals no es varen posar cap mena de condició per a mantenir els llocs de treball quant varen ser comprades per multinacionals que nomes es volien beneficiar de la marca. Derbi no te cap problema, és una bona marca coneguda mundialment amb un personal qualificat i competitiva en tots els aspectes, el veritable problema de Derbi és el mal funcionament de Piaggio i la crisi de vendes que esta patint Aprilia, això ha comportat que el grup Itàlia Piaggio porti la producció cap a Itàlia per donar feina als treballadors de les plantes Italianes. Però la deslocalització de la industria Catalana també les esta vivint cap a d'altres regions de l'estat espanyol es el cas de FICOSA.
Ens trobem davant de un govern que sembla que aplica en els seus primer dies la màxima de un liberalisme econòmic absurd, no es pot fer res quant l'empresa ha decidit marxar. L'exemple més clar el varen tenir els companys del Comitè d'empresa de Derbi amb el director general de relacions laborals el qual no vol parla del tancament de Derbi fins que l'empresa no presenti l'expedient de regulació tot i que l'empresa ha anunciat la intenció de tancar. Com que no es pot fer res? Contestar que la Generalitat esta realitzant un mapa de riscos i oportunitats per la industria és una resposta que ratlla l'absurditat. El Govern sap el que representa Derbi per al nostre país, l'anterior va deixar marxar la I+D sense cap mena d'acció i aquest deixarà marxar una marca referent mundial del nostre país sense fer res. Segurament continuarem veient motos Derbi per el nostre país però estaran fetes a Itàlia. Les bales vermelles ja no seran Vallesanes, seran Italianes. Esperem que sigui la ultima, empresa i que actuïn. Ens juguem un país industrial o un país de sol i platja.

TORNEM A PLANTAR CARA A LES RETALLADES

Malauradament, sembla que el Govern de l’Estat no ha volgut entendre el missatge dels milions de treballadors que el 29 de setembre, i diguin el que diguin, vam fer una de les aturades més importants des de la restauració de la democràcia. Un missatge clar i contundent: la gent del carrer, el ciutadà normal i corrent està fart de pagar els plats trencats de la crisi econòmica, de pagar amb el seu lloc de treball, amb la seva baixada de sou, amb la retallada de la seva pensió, en definitiva, amb la retallada del poc estat del benestar de què gaudeix. Sembla, però, que el missatge que sí que ha volgut entendre el Govern espanyol és els dels 37 empresaris amb els quals es va reunir fa unes setmanes. Per cert, la majoria dels quals són, en part, els grans culpables de la crisi que estem vivim. Em pregunto què van pensar molt petits i mitjans empresaris del nostre país quan van veure que el govern es reunia amb els culpables del tancament de crèdit a les empreses, del mal servei elèctric que tenim al nostre país o del servei nefast de telefonia. I és clar, és més fàcil fer cas a aquests grans empresaris que al ciutadà que és a l’atur i que es quedarà sense la seva prestació en pocs mesos.
Segons el Govern, és l’hora de continuar amb les retallades (reformes) que necessita l’Estat espanyol, retallades de drets socials (reformes) que segurament seran tan útils com la reforma laboral que ha servit per augmentar la contractació temporal, i perquè es facin acomiadaments més barats de treballadors fixos. Per el govern central la primera reforma urgent és la reforma de les pensions per cert trencant el consens historic del pacte de Toledo. S’ha de tenir en compte que el sistema de la Seguretat Social ha obtingut els deu primers mesos del 2010 un superàvit pressupostari de 10.077,16 milions d’euros, que suposa al voltant del 0,96% del PIB del país, tot i que per a alguns està en crisi. No hi ha ningú, però, que parli del capital que han perdut gran part dels fons de pensions privats durant aquests anys de crisi. L’altra gran reforma que vol fer el Govern de l’Estat és la reforma de la negociació col·lectiva. Es vol trencar la ultra activitat dels convenis, que vol dir negociar gran part de les condicions laborals cada vegada des de zero, en cap cas es vol parlar de com millorar els convenis i adaptar-los a les necessitats reals de les empreses o territoris –en canvi el que sí que es vol fer es recentralitzar la negociació col·lectiva.
En canvi, el Govern es nega a parlar de les reformes que realment necessita el nostre país, la reforma de la formació, que faria molt més fàcil i profund el canvi en el model productiu, que hem de tirar endavant per tornar a créixer no com una economia especulativa sinó productiva, l’increment de la inversió en R+D i no el procés invers, la reforma fiscal perquè paguin més els que més tenen, entre molts d’altres aspectes, com per exemple impulsar una veritable construcció europea quan sembla que ja ningú no creu en el model d’estat del benestar que representa Europa.
Ha arribat l’hora que tornem a escalfar motors, sense mourens de la taula de negociació, pero el que tenim clar es que no admetrem cap imposicio que recordin que han de governar per la majoria i no per uns quants especuladors. Hem de tornar a plantar cara, i plantarem cara tots junts per lluitar contra la injustícia social.

Plantem cara a la reforma laboral

Avui el Govern de l’Estat aprovarà una reforma laboral que només servirà per augmentar la precarietat laboral al nostre país. Aquesta frase possiblement sona molt contundent, però malauradament és així. Una reforma que obre les portes al contracte únic amb l’abaratiment de l’acomiadament que es produeix amb la generalització del contracte de 33 dies d’indemnització per acomiadament improcedent i de 20 dies pel procedent, i d’aquest s’han de descomptar els 8 dies que pagarà Fogasa i no l’empresari. Una reforma que no servirà per a millorar la contractació dels joves, ja que per exemple el contracte de formació es podria utilitzar durant cinc anys i, en lloc dels quatre actuals i per tant, allargar els sous baixos i la precarietat en aquest col·lectiu. S’obre la porta a les empreses privades en l’àmbit de la mediació laboral i, per tant, els serveis públics d’ocupació només quedaran com a simples registres en un futur no molt llunyà, es fa un atac directe a la negociació col·lectiva i es permet que les empreses es puguin despenjar dels convenis d’una forma més ràpida en l’àmbit de la flexibilitat horària i dels salaris, amb la inseguretat que això provocarà en molts treballadors i que també perjudicarà en un futur no molt llunya a les empreses series. És una reforma que ens allunya d’Europa i ens apropa a països que no tenen res a veure amb el nostre model de societat, no és una reforma per sortir de la crisi, és una reforma que servirà perquè les relacions laborals de futur siguin molt més precàries i els empresaris puguin acomiadar d’una forma ràpida. En definitiva, és una reforma en gran mesura dictada per la patronal. No és una reforma d’un govern proper a la classe treballadora. Una reforma que segurament enduriran en el tràmit parlamentari CiU i PP, i en la qual sincerament esperem que cap partit de l’esquerra s’hi sumi. És per això que tots ens hem de mobilitzar per defensar el nostre model de cohesió social, perquè gran part de la classe política del nostre país s’ha posat del costat dels poderosos i ha oblidat a qui representa. Una resposta en forma de vaga general el proper 29 de setembre que coincidirà amb mobilitzacions a tot Europa, perquè tots els europeus ens hem de mobilitzar per a defensar el model europeu de cohesió i solidaritat entre els països i els ciutadans. No volem pagar la crisi econòmica, que la paguin els que l’han provocat. Es l’hora de plantar cara a la crisi.

No son les pensions; es la crisi (presidente)

Diuen que la millor forma de treure el focus d’atenció sobre una veritable problemàtica és llançar una notícia bomba. Sembla que això és el que ha volgut fer el Govern central amb la proposta d’allargar l’edat de jubilació fins als 67 anys i la subsistència del nostre sistema de pensions. Enlloc es parla de la veritable problemàtica que té l’Estat espanyol, la incapacitat absoluta per a crear ocupació i frenar l’increment de l’atur.
Algú pot pensar que el veritable problema de l’actual sistema de pensions és l’edat de jubilació, la nostra edat de jubilació és de 63 anys i 10 mesos de mitjana i està per sobre de la que tenen la majoria de països que ens envolten. Una altra dada que crec que pot ser interessant és que la despesa en pensions al nostre país està 3 punts per sota de la mitjana europea. Abans de llançar aquest debat d’allargar l’edat de jubilació d’una forma generalitzada, podríem analitzar algunes mesures que el Govern podria prendre. Per exemple, evitar l’expulsió del mercat de treball de les persones més grans de 50 anys -la taxa d’ocupació d’aquest col·lectiu de treballadors està 30 punts per sota que la de la resta de la població. Se’ns diu que un dels problemes també és la incorporació tardana dels joves al mercat de treball, doncs podríem establir mesures perquè aquesta incorporació sigui abans, algú creu que als joves els agrada incorporar-se tard i precàriament al mercat laboral? Una altra mesura seria incrementar el percentatge de dones que treballen al nostre país, que encara està per sota de la mitjana de la Unió Europea, això augmentaria els ingressos de la Seguretat Social. Una altra mesura que sembla que el Govern central no té cap ganes de complir és que la Seguretat Social no pagui factures que no li pertoquen, com poden ser les bonificacions i reduccions de cotitzacions de la Seguretat Social als empresaris i els complements de mínims de les pensions -factura que l’any 2009 va representar 10.000 milions d’euros. Que no ens enganyin! És veritat que el nostre sistema públic de pensions té grans reptes, l’actual augment de l’atur i l’envelliment de la població, però la UGT no apostarà mai ni per allargar l’edat de jubilació, ni per la mercantilització del sistema, sinó per l’augment dels ingressos que pot venir per unes aportacions més grans de l’Estat, incrementar el topall màxim de cotitzacions, augmentar la productivitat del nostre país i perseguir d’una forma més dura el frau que se segueix produint a la Seguretat Social. Si us plau, no ens distreguin, parlem de les veritables causes de la crisi actual i quines solucions a llarg termini podem impulsar, i qui són els veritables culpables d’aquesta situació.