LA GENT I LA CRISI 1

Cansament és el que crec que deu tenir la majoria de la població quan sent parlar de la crisi econòmica a molts polítics i opinadors. Malauradament, també em compto en aquest grup de gent.

Sembla mentida que la majoria de partits polítics de l’arc parlamentari català cada vegada que parlen de crisi dediquin el mateix espai de temps a parlar del sacrifici que hem de fer els treballadors que de les mesures estructurals que realment necessita el nostre país per sortir-ne reforçat. Perquè és clar que mesures com ara rebaixar els sous, ja sigui dels funcionaris, dels treballadors o dels polítics, no ens ajudarà a sortir de l’actual situació econòmica. Una crisi que és internacional, però que a Catalunya i a l’Estat espanyol té unes peculiaritats que mereixen un tracte diferent que la resta de països del nostre entorn.

Si us sembla, només per a rebatre algunes aportacions fetes els últims dies, hi podem afegir algunes dades: al nostre país, més d’un milió de persones cobren menys de 1.000 euros, suposo que a tots aquests ciutadans no se’ls pot demanar més sacrificis. Segons dades de la Generalitat, els últims deu anys, el salari real dels treballadors s’ha reduït un 0,6 a causa de l’augment de la inflació constant que hem patit, per tant, dir que hi ha hagut un increment de sous desmesurat els últims anys tampoc és del tot real, almenys pel que fa a la majoria de treballadors.

A tot això hi hauríem d’afegir que l’ocupació que hem creat durant aquests anys ho ha estat en sectors de baixa productivitat, com la construcció i els serveis, on ha estat molt fàcil destruir llocs de treball, com demostra l’augment constant de l’atur, que no té comparació amb cap estat de la UE. D’altra banda, trobo a faltar que es parli de què s’ha fet amb els beneficis que han tingut els últims anys moltes empreses i que no s’han reinvertit en la societat, sinó en el benefici personal d’uns quants, com per exemple els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35, que guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana en aquestes companyies, i en cap cas per a millorar la qualitat en l’ocupació i per la inversió en desenvolupament, innovació i creixement de les empreses, que és el que han de fer els veritables empresaris. Queda clar que aquesta crisi no l’hem de pagar els més dèbils, que es poden reclamar sacrificis, però segurament, alguns, després de molts anys de beneficis, han de sacrificar-se més que d’altres. No se’ns pot posar a tots al mateix sac.