L'Avalot

Com molta gent deu saber l’Avalot és la meva entitat juvenil, i ha tornat a encertar-la amb l’escola de formació d’enguany. La temàtica escollida va ser l’habitatge, i tot i que no vaig poder participar-hi com hagués volgut, la sensació que em queda després d’haver parlat amb els participants és que l’Avalot és l’entitat juvenil que es preocupa realment per la situació dels joves del nostre país. No com d’altres. Malauradament, un clar exemple avui d’entitat que només es mira el melic el tenim al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que ha tornat a aquells lamentables anys que els seus dirigents només es preocupaven per qui era el president i qui controlava l’entitat. On ha quedat aquell perfil de presidents com l’Eduard Vatllori, la Dolors Camats, l’Oriol Illa o en Raimon Goberna, que llançaven propostes polítiques per millorar la situació de vida dels joves catalans, que eren contundents amb els governs ja fossin de dretes o d’esquerres, a la Generalitat o als ajuntaments? Però, perdoneu, m’havia marxat del cap el tema central. L’Avalot la va tornar a encertar, va tocar un tema cabdal una altra vegada i es van llançar propostes realitzables i pragmàtiques. Crec que van gravar moltes de les xerrades, estaria bé que les pengin a Internet. Seguiu amb la bona feina

Això és una campanya.

Us podeu imaginar una campanya com la dels Estats Units al nostre país? Les comparacions són gairebé impossibles. El sistema americà té les seves imperfeccions, però, us podeu imaginar que mesos abans els partits polítics organitzessin unes primàries per triar els candidats, com les que s’organitzen als Estats Units on els diferents candidats participen en debats? i no només aquells tan pesats que ens hem de menjar aquí durant la campanya. Que els candidats haguessin de fer actes per tots els pobles i que no només els militants del partit poguessin votar els seus candidats. Segurament la nostra democràcia encara no està prou consolidada, però podria ser una manera d’apropar la política als ciutadans i de treure una mica de poder als aparells del partit, que sempre és positiu.

Stalin

Dissabte vàrem anar al teatre, feia bastant temps que la Lucia i jo no i anàvem. I la veritat per a mi tot i que reconegut que amb el Flotats soc molt poc objectiu, l’obra va estar molt be, però no nomes ell, sinó que tot el repertori va estar molt quadrat. He de reconèixer que no soc un gran expert en teatre que bàsicament vaig a les obres de teatre que ens agradant, als dos. M’agradaria fer una petita referència al personatge, al dictador a aquest comunista que molts comunistes no volen reconèixer com dels assassins mes despietats de l’historia. A l’encarnació del mal, un dictador que en algunes comparacions supera al propi Hitler tot i que quant, es parla d’assassins es molt complicat fer comparacions. L’obra ens reprodueix un Stalin, sol, desconfiat i dèbil en el fons embogit, poc temps avanç de la seva mort. Per mi una obra de teatre que serveix no nomes per veure un repertori molt bo sinó per fer memòria i recordar la maldat d’aquest dictador. Esperem que Rússia no torni a caure en els mateixos paranys tal i com ens recorda al final l’obra de teatre.

És Obama Zapatero

Vaig ser una d’aquelles persones que va creure que Zapatero seria un president del Govern espanyol que entendria el nostre país, i que amb ell com a president del Govern es podria establir una nova relació amb l’Estat espanyol. Però, també que tiraria endavant un nou estil de fer política i que no es deixaria portar per la política espanyola, és a dir per la polarització. La música de Zapatero ens agradava. Però, què vull dir amb Obama és Zapatero? La música d’Obama ens agrada a tots, però no serà que ens deixem emportar per una persona jove, que diu que vol canviar el sistema, quan ha format part del sistema durant molt anys igual que Zapatero? La veritat, no sé què pensar: votar Clinton diuen que és tornar al passat i votar Obama és votar futur. Diuen que Zapatero és un líder que no mana, és a dir que quan ha de prendre decisions ha de fer cas a molta gent, potser que Obama sigui el mateix. Quin futur i quin passat ens espera? Està clar quina serà la meva opció a les properes eleccions espanyoles, però seguiré amb molta atenció les eleccions als Estats Units, perquè encara que no pugui vull tenir clar a qui votaria.

Què fem els regidors de l’oposició

Fa dies que tinc la necessitat d’explicar la tasca que realitzem a l’Ajuntament la Isabel i jo. Us en faré un breu resum: cada regidor d’esquerra a l’Ajuntament som membres de tres comissions informatives. En aquestes comissions informatives, es fa seguiment del funcionament de les regidories, normalment es reuneixen cada quinze dies, per tant, això fa un total de cinc reunions com a mínim, pel que fa a mi; més el Ple de l’Ajuntament que se celebra una vegada al mes. Aquestes podríem dir que són les reunions fixes, però després, a més a més, tenim les reunions que es fan entre els grups, amb les entitats, amb les associacions, i d’altres. En totes aquestes reunions es fa seguiment de l’acció de govern i, per tant, ens hem de mirar i estudiar els expedients i les diferents resolucions que s’aproven. D’altra banda, també ens hem de preparar les intervencions dels plens i les propostes que Esquerra presenta. Per la Isabel i per mi és molt important també participar en les diferents activitats que es fan a la ciutat, entre d’altres coses, perquè a moltes ja hi participàvem abans de ser regidors, i en d’altres hi hem de participar com a responsables polítics de la nostra ciutat. També tenim les reunions del nostre partit i les trobades que ens agrada fer amb entitats de la ciutat. Tenia la necessitat de fer-vos aquest breu resum. Potser no us importa gaire, però crec que és molt important que la ciutadania conegui una mica la tasca que fem els regidors de l’oposició. Per cert, la Isabel i jo tenim, a part, les nostres feines.

Bons propòsits de final de gener

A partir d’ara intentaré ser molt més constant en els post. La veritat és que és molt complicat per diferents motius, però, intentaré penjar un post els dilluns i un altre, els divendres, i potser alguna sorpresa més.

Ara habitatge protegit

A l’anuari sociolaboral de la UGT de Catalunya de l’any 2005, l’Anton Costas ens explicava que al nostre país la majoria d’habitatges de protecció oficial es construeixen en èpoques de crisis econòmiques. Fins aquí podríem pensar: tot molt normal, quan l’economia va malament les administracions fan polítiques d’habitatge, perquè la gent pugui tenir l’opció d’adquirir-ne un. Però, malauradament, un cop s’acaba la crisi econòmica, els constructors “especuladors” deixen de construir i de demanar que es construeixin habitatges socials i comencen a especular. És un cicle que es va repetint. Doncs bé, ara sembla que tornem a tancar el cicle, i els constructors que durant molts anys no es recordaven dels habitatges de protecció oficial, i deien que no sortien a compte i que han provocat l’augment desmesurat dels preus, ara demanen més i més habitatges de protecció oficial, perquè miraculosament s’han transformat en uns grans defensors de les polítiques d’habitatge publiques. Algú farà alguna cosa, perquè d’aquí tres o quatre anys no es torni a tancar el cicle? La construcció és una peça molt important de la nostra economia i tots hem d’estar preocupats per l’actual aturada, però la societat no ha de rescatar els mals empresaris que durant molt de temps han especulat i s’han enriquit milionàriament a costa de tots nosaltres, especulant com a cap altre país del nostre voltant. Cal una petita reflexió de tots per intentar impedir que no torni a passar una situació com aquesta d’aquí uns anys. Les polítiques d’habitatge públiques han de ser constants, per diferents motius, però sobretot perquè el nostre país no té un parc d’habitatges públics que serveixi per regular el mercat, com la majoria de països de la Unió Europea. I crec, malauradament, que el pacte per l’habitatge no podrà evitar que es torni a produir aquesta situació.