UN PREC AL MINISTRE CORBACHO

La culpa de la situació econòmica del nostre país la tenen els immigrants? Això sembla que és el que ens vol fer empassar el ministre Corbacho. I dic empassar, perquè és molt fàcil culpabilitzar el més dèbil. Per què el ministre Corbacho no parla de model productiu de l’Estat espanyol ni de les poques mesures posades en marxar per part del govern del Sr. Zapatero que durant els seus quatre anys de mandat no han treballat per a canviar el model econòmic de l’Estat? Tot i que era una petició demanada per tots els agents econòmics, ja fossin sindicats o patronals, un model econòmic que basava quasi tot el seu creixement en la construcció i no en la indústria, un model que segueix volent competir en productes de poc valor afegit i poc competitius i dependent de les fluctuacions del preu del petroli. Com pot ser que un ministre ens intenti fer creure que amb la tornada d’uns quants immigrants al seu país d’origen se solucionarà la problemàtica que pot tenir el nostre país amb l’anunciada aturada econòmica? a qui vol enganyar? a la gent de bona fe, a la gent nascuda en aquest país i que té por de perdre el seu lloc de treball?
Per ara el Sr. Corbacho ens ha explicat algunes mesures estrella que, segons ell, poden ajudar a millorar la nostra economia, doncs, per què no ens explica com reforçarà la Inspecció de Treball per a vigilar les empreses del nostre país que sempre aprofiten les crisis econòmiques per a contractar de forma irregular els treballadors? les dades estadístiques així ho demostren, sempre que l’Estat espanyol ha patit aturada econòmica, ha augmentat la precarietat. Com un ministre d’un govern d’esquerres pot parlar tan fredament del reagrupament familiar? reagrupament que moltes vegades serveix per a portar persones amb papers d’una forma ordenada. Sap que gran part de les ocupacions de les persones immigrades al nostre país són feines que la gent d’aquí no vol fer? Sap que entre tots -i aquest tots inclou les aportacions dels treballadors immigrants- hem contribuït a l’actual superàvit de la Seguretat Social? I ara, com que segons vostè, sobren, que tornin al seu país. M’agradaria fer-li una breu reflexió des del respecte absolut. El meu segon cognom és Garcia i la meva mare va néixer a Extremadura, va venir als anys 60 amb la seva família a treballar, per poder tenir una vida més digna, s’imagina que amb la crisi econòmica que va patir l’Estat a principi anys 80 li haguessin demanat que se’n tornés? vostè està fent això. Només li demano que vigili el to de les seves paraules quan parla d’immigració. Els discursos fàcils són els que agraden a la majoria, però els polítics hi som fer per pedagogia i no discursos fàcils. M’agradaria recordar-li un parell de definicions del diccionari de l’IEC, que per a mi són molt importants.
Racisme
1 Doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte a les altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc.
2 Actitud o comportament inspirats en aquesta doctrina.
Ciutadania
1 Conjunt dels ciutadans. 2 Qualitat, dret, de ciutadà. 2 En l’antiguitat, situació jurídica de les persones considerades membres de la comunitat política, la ciutat, i condició indispensable per a gaudir de drets polítics i econòmics. 2 Condició i dret que ostenten les persones que pertanyen a una comunitat política que expressa el vincle existent entre aquesta i els seus membres.
Immigració
Acció d’immigrar; l’efecte.

Anem amb compte amb les polítiques que apliquem respecte al fet migratori. Tots som ciutadans i segurament alguna vegada hem estat immigrants o serem immigrants. Tots els ciutadans ens mereixem ser tractats amb respecte.

Boqueria 357

L’altre dia a la nit, amb uns amics vam celebrar el Dijous Gras, amb una mica de retard, però no s’han de perdre les tradicions. Un cop acabat el sopar i amb una copa de cava, vam fer petar la xerrada. Però, com fan milions de persones teníem la tele engegada sense volum. I, sorpresa! feien aquell lamentable programa de Boqueria 357 lamentable no pels convidats que van portar ahir, que eren els Estopa, sinó per l’espectacle llastimós que va fer un dels seus presentadors quedant-se en calçotets. Crec que la televisió pública del nostre país no pot oferir aquesta mena de productes, còpies d’altres televisions, per guanyar espectadors. Segurament amb una programació més original, i no tant barroera, i de broma simpàtica guanyaria espectadors i els nostres impostos estarien més ben gastats. Fa dies que tenia fet l’article, però no tenia clar publicar el post però ja esta fet.

El Segrest del PSOE

Durant gran part de la legislatura hem escoltat que el PSOE estava segrestat per ERC o que el president del govern espanyol era un hostatge d’ERC. Potser ha arribat l’hora de demostrar que sí que és veritat que el PSOE, els primers dos anys de la legislatura, va estar segrestat pels homes i les dones d’Esquerra, per aquells diputats que per primera vegada des de la República tornaven a formar el grup parlamentari d’ERC al Congrés dels Diputats. Aquells dos primers anys de la legislatura van comportar un dels avenços més importants de l’estat del benestar i d’aprofundiment democràtic a l’Estat espanyol i Catalunya. Durant els primers dos anys de la legislatura que finalitza, es varen aprovar lleis com la del retorn dels papers de Salamanca, es va derogar el transvasament de l’Ebre, es va aprovar el matrimoni entre parelles d’un mateix sexe, es va aprovar la Llei de la dependència que ha universalitzat l’atenció a les persones dependents -una llei que ha estat un dels avenços més importants pel que fa a l’estat del benestar en els últims anys. Però, també es va aprovar l’Estatut d’Autonomia, un estatut que ens feia avançar en la construcció d’un país més lliure, i que representava un canvi en la relació entre l’Estat espanyol i Catalunya. Durant aquests dos anys, ERC va ser un soci incòmode, perquè, entre d’altres aspectes, als militants d’Esquerra mai se’ns passaria pel cap de voler ser ministres d’un estat que no és el nostre o ser obedients a un monarca que no ha escollit ningú.
Però, els dos últims anys de la legislatura, el president del govern espanyol, el Sr. Zapatero, ha preferit trobar-se amb aquell vell soci més dòcil, més còmode, el soci Duran i Lleida, és a dir CiU, aquell que diu que si fa falta donarà suport al Partit Popular, o que defensa uns valors conservadors. I que ens hem trobat durant aquests dos anys que els pressupostos de l’Estat han incomplert el que marca l’Estatut, no s’han tornat tots els papers de Salamanca, s’ha aprovat una Llei de la memòria històrica insuficient, no s’ha traspassat la gestió de l’aeroport del Prat o de rodalies RENFE, no s’han donat a conèixer les balances fiscals i hem tingut que empassar-nos la prepotència i sortides de to de la ministra de Foment, la magnífica Maleni, que sembla que ens estigui regalant el tren d’alta velocitat.
Podríem dir que el segrest d’Esquerra va ser beneficiós per als ciutadans del nostre país, però també per l’avenç nacional. ERC ha de tornar a ser forta a Madrid, perquè per la gent d’ERC la primera i única prioritat és tenir un país més just socialment i lliure i independent. Però, què proposem des d’Esquerra? Volem que la despesa social es posi al nivell de la mitjana dels països de la Unió Europea, que es traspassi la gestió integral de les rodalies, que la Generalitat controli l’aeroport del Prat, que tornin els papers de Salamanca, la derogació de la Llei de partits, que es treballi de veritat per acomplir els compromisos de Kyoto, i que tinguem un sistema de finançament just, perquè els ciutadans de Catalunya tinguin l’estat del benestar que es mereixen. I, sobretot, perquè cap militant d’ERC mai farà president un militant del Partit Popular. ERC torna a ser l’única garantia de l’avenç social i nacional de Catalunya.

L'Avalot

Com molta gent deu saber l’Avalot és la meva entitat juvenil, i ha tornat a encertar-la amb l’escola de formació d’enguany. La temàtica escollida va ser l’habitatge, i tot i que no vaig poder participar-hi com hagués volgut, la sensació que em queda després d’haver parlat amb els participants és que l’Avalot és l’entitat juvenil que es preocupa realment per la situació dels joves del nostre país. No com d’altres. Malauradament, un clar exemple avui d’entitat que només es mira el melic el tenim al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que ha tornat a aquells lamentables anys que els seus dirigents només es preocupaven per qui era el president i qui controlava l’entitat. On ha quedat aquell perfil de presidents com l’Eduard Vatllori, la Dolors Camats, l’Oriol Illa o en Raimon Goberna, que llançaven propostes polítiques per millorar la situació de vida dels joves catalans, que eren contundents amb els governs ja fossin de dretes o d’esquerres, a la Generalitat o als ajuntaments? Però, perdoneu, m’havia marxat del cap el tema central. L’Avalot la va tornar a encertar, va tocar un tema cabdal una altra vegada i es van llançar propostes realitzables i pragmàtiques. Crec que van gravar moltes de les xerrades, estaria bé que les pengin a Internet. Seguiu amb la bona feina

Això és una campanya.

Us podeu imaginar una campanya com la dels Estats Units al nostre país? Les comparacions són gairebé impossibles. El sistema americà té les seves imperfeccions, però, us podeu imaginar que mesos abans els partits polítics organitzessin unes primàries per triar els candidats, com les que s’organitzen als Estats Units on els diferents candidats participen en debats? i no només aquells tan pesats que ens hem de menjar aquí durant la campanya. Que els candidats haguessin de fer actes per tots els pobles i que no només els militants del partit poguessin votar els seus candidats. Segurament la nostra democràcia encara no està prou consolidada, però podria ser una manera d’apropar la política als ciutadans i de treure una mica de poder als aparells del partit, que sempre és positiu.

Stalin

Dissabte vàrem anar al teatre, feia bastant temps que la Lucia i jo no i anàvem. I la veritat per a mi tot i que reconegut que amb el Flotats soc molt poc objectiu, l’obra va estar molt be, però no nomes ell, sinó que tot el repertori va estar molt quadrat. He de reconèixer que no soc un gran expert en teatre que bàsicament vaig a les obres de teatre que ens agradant, als dos. M’agradaria fer una petita referència al personatge, al dictador a aquest comunista que molts comunistes no volen reconèixer com dels assassins mes despietats de l’historia. A l’encarnació del mal, un dictador que en algunes comparacions supera al propi Hitler tot i que quant, es parla d’assassins es molt complicat fer comparacions. L’obra ens reprodueix un Stalin, sol, desconfiat i dèbil en el fons embogit, poc temps avanç de la seva mort. Per mi una obra de teatre que serveix no nomes per veure un repertori molt bo sinó per fer memòria i recordar la maldat d’aquest dictador. Esperem que Rússia no torni a caure en els mateixos paranys tal i com ens recorda al final l’obra de teatre.

És Obama Zapatero

Vaig ser una d’aquelles persones que va creure que Zapatero seria un president del Govern espanyol que entendria el nostre país, i que amb ell com a president del Govern es podria establir una nova relació amb l’Estat espanyol. Però, també que tiraria endavant un nou estil de fer política i que no es deixaria portar per la política espanyola, és a dir per la polarització. La música de Zapatero ens agradava. Però, què vull dir amb Obama és Zapatero? La música d’Obama ens agrada a tots, però no serà que ens deixem emportar per una persona jove, que diu que vol canviar el sistema, quan ha format part del sistema durant molt anys igual que Zapatero? La veritat, no sé què pensar: votar Clinton diuen que és tornar al passat i votar Obama és votar futur. Diuen que Zapatero és un líder que no mana, és a dir que quan ha de prendre decisions ha de fer cas a molta gent, potser que Obama sigui el mateix. Quin futur i quin passat ens espera? Està clar quina serà la meva opció a les properes eleccions espanyoles, però seguiré amb molta atenció les eleccions als Estats Units, perquè encara que no pugui vull tenir clar a qui votaria.