Participaré a la manifestació del 11 de setembre.

Fa dies que la gent em  pregunta si participaré a la manifestació de l’onze de setembre i la meva resposta és clara: doncs si. Vaig anar a la meva primera manifestació  quan tenia 15 o 16 anys,  mes o menys va ser quant vaig començar a tenir  consciència política. Aquella manifestació no tindrà res a veure amb la d’aquest onze de setembre, per diferents aspectes el mes important dels quals segurament serà el nombre de participants.  El sentiment de pertinença nacional del nostre país ha evolucionat, ara bé, aquesta evolució l’ha fet molt més complexa i crec que es aquesta gran complexitat  el fa molt fort i fràgil a la vegada.
Ara fa vint anys quant jo vaig em vaig comprometre amb l’alliberament nacional del meu país, la gran majoria de persones que hi participaven prioritzaven bàsicament l’espai d’avançament nacional i res més, se’ns veia des de molts àmbits de la societat com uns utòpics i moltes vegades com uns eixelebrats. Érem una rara avis. Quins han estat els factors que han fet avançar el sentit de pertinença  i que  faran consolidar aquest moviment? En primer lloc crec que es la sensació d'incomprensió i d’ofegament que actualment té una gran part de la ciutadania del nostre país. Jo no soc d’aquells que creu que la nostra societat sigui majoritàriament independentista/nacionalista, crec sincerament que la gran majoria de la gent el que volem és un futur millor i senzillament una gran part dels ciutadans del nostre país hem arribat a la conclusió que això no serà possible, dins de l’actual marc constitucional. La societat del nostre país ha evolucionat, i la gran majoria de ciutadans no entenem la incomprensió per part de l’estat espanyol envers per exemple a coses tan bàsiques com l'equiparació de la nostre llengua al castellà,  ja que una gran majoria hem parlat les dues llengües amb els nostres pares i ara les parlem en les nostres parelles i els nostres fills. No podem comprendre perquè no es va acceptar l’estatut votat per la majoria dels ciutadans del nostre país i el nou pacte que això representava entre l’estat espanyol i la nació catalana.
I ens sentim ofegats per part d'un estat que reparteix els nostres propis recursos d'una forma absolutament incomprensible i que ens penalitza com a ciutadans pel simple fet de tenir la nostra residència a Catalunya, un repartiment que només fa que augmentar la pobresa entre les classes populars del nostre país. Una falta de recursos que s’utilitza  per part del govern de la Generalitat per a desballestar el poc estat del benestar del qual gaudíem.
La gran majoria de la societat catalana demana simplement respecte, que se’ns deixi ser el que volem ser, que puguem decidir el nostre futur lliurement, un futur que construïm entre tots. Acabo com he començat. Si participaré a la manifestació de l’onze de setembre, per reclamar la llibertat a decidir, a decidir quin vull que sigui el futur del meu país. I jo vull un país que avanci nacionalment, però també socialment.